DIADA DE DOL

        

                

                            AL  NOSTRE  AMIC  FRANCESC  ROSELLO  I  FULLA

Corresponent a la petició d´en Víctor de dedicar-li unes paraules al seu pare, amb ocasió del seu decés, vaig a esbossar unes quantes pinzellades de la meva relació amb el Sisco.

Sisco, ens has deixar. Definitivament ja no et tindrem més entre nosaltres. Però et portarem sempre en lo més profund del nostre cor.

Va ser l´any 1953, als nostres 12 i 13 anys, quan ens vam conèixer al seminari de la Seu d’Urgell. Érem allà per estudiar i formar-nos per ser capellans. Tu vas arribar-hi; jo em vaig quedar pel camí. Però vam viure nou anys plens de vitalitat, de projectes, d’il·lusions.

Ingènuament volíem canviar moltes coses de l´Església, que creiem que no funcionaven be i ho vam començar a fer en el dia a dia del nostre entorn.

Ens sentíem progressistes, juntament amb un grapat de companys i dedicàvem bones estones del nostre temps a discussions filosòfiques i teològiques en que comentàvem lo que havíem llegit del filòsofs i teòlegs més oberts d´aquell temps.

També ens aventuràvem en la lectura d´alguna novel.la d’algun autor no recomanable, segons els nostres directors i directors espirituals. Però aquelles lectures i converses ens obrien a un mon real i nou no tant tancat com el que ens envoltava.

També ens agradava molt la música. Llavors vam començar a fruir del meravellós mon de la música i molt especialment de la música clàssica i també de la senzillesa i religiositat del gregorià.

Però teníem 15 anys, 16, 17… i la vida ens esclatava per les venes. I el mon també ens atreia i les noies ens disparaven les pulsacions.

Tot completament normal, però nosaltres volíem ser capellans i posàvem totes les nostres emergies en aconseguir-ho.

No obstant, cada any, quan tornàvem de vacances de l´estiu, portàvem ben apreses les últimes cançons de moda, que no podíem cantar lliurement, però ho fèiem sempre que podíem. Era fantàstic, tant per lo que desfruitàvem, com pel que suposava de trencament amb lo correcte. Pura ingenuïtat, però érem feliços.

Així vam anar creixent i madurant, fins que jo vaig deixar el seminari, després de haver passat l´any anterior al de Barcelona. Era l´any en que moria Joan XXIII. Jo no em sentia amb prou força per continuar.

Tu et vas fer capellà i ho vas donar tot pels demés. La teva virtut més gran era que t´entregaves totalment als altres i tot lo teu era també dels que t´envoltaven.

En aquells primers anys del teu sacerdoci vas assistir, com a oficiant, al meu casament amb la Maruja, la meva primera dona, morta anys després.

Ens vam continuar trobant als estius, tant a la Pobla de Segur, com a Llavorsí.

Allà em vas fer conèixer el Pallars Subirà, que tu sempre has portat dintre del teu cor i tant has estimat. M´explicaves les teves alegries i penes i com portàveu la feina juntament amb els altres companys de comunitat, amics meus també. Vas ser un capellà obrer, amb tot el que això comportava en aquell temps. El teu treball el vas desenvolupar en una serradora de Sort i posteriorment en altres feines humils.

Més endavant ho vas deixar córrer tot, potser cansat, potser decebut, o perquè se t´havia esgotat l´entusiasme que un temps enrere t´havia fet tirar endavant.

Llavors vas conèixer la Montse, veu fer parella i veu tenir el Victor, als que tant vas estimar. Ells ho eren tot per tu.

En la teva nova singladura vas engegar un petit negoci, consistent en la venta i col·locació de materials relacionats amb la construcció, i em vas demanar si et podia ajudar a portat els números. Ho vaig fer durant uns dos anys, primer més intensament, i després supervisant-ho tot una mica pel damunt. Estaves entusiasmat amb el teu negoci, pensant que tot aniria com tú pensaves . No va ser així. Però tu vas poder viure uns anys d’això. Fins que, al final, vas acabar la teva vida laboral a la Pobla de Segur de nou, venent terrenys i cases, aprofitant el boom de la construcció.

I tornes a Barcelona per jubilar-te. Però la teva ment no parava i vols aprendre més coses i et matricules a la Universitat per estudiar Història.

En això estaves, quan la maleïda malaltia va trucar a la teva porta. No ho van encertar els metges lo que tenies i es van perdre uns mesos preciosos, que van ser ja irrecuperables, quan, al final, van saber de què paties.

Ens va quedar pendent l´excursió a Sant Llorens del Munt i altres excursions que teníem planejades. Ja no podrà ser.

Durant els últims mesos ens hem continuat veient cada setmana. Ens feia il·lusió a tots dos trobar-nos i rememorar una vegada més les nostres batalletes, els companys, que ara estan aquí donant-te l’últim adéu. Inclús ens vas animar a quatre companys a que vinguéssim a casa teva amb l´Usualis per cantar amb tu l´Introit de la Dominica XXIII post Pentecostem:” Dicit Dominus”, que tant t´agradava. I així ho vam fer. Jo vaig ser feliç al contemplar els teus ulls i veure com gaudies. Va ser la última vegada que cantàvem junts en gregorià.

He anat veient com poc a poc t´anaves apagant. Però mai et vas queixar. Fins aquí arribava la teva voluntat de no fer patir els que et voltaven i t’estimaven.

Però un dia en que ens vam quedar sols tots dos em vas agafar la ma, me la vas prémer i, mirant-me als ulls, em vas dir: Nando, això s’acaba. Et vaig acaronar la ma i no et vaig poder dir res, però a tots dos se’ns van saltar les llàgrimes, mentre ens donàvem una forta abraçada.

Companys i amics del Sisco, en nom de la Montse i del Victor i de tota la seva família us dono les gràcies per haver vingut a acompanyar-los en l´homenatge d´aquest últim comiat.

Montse, Victor, sigueu valents per continuar endavant. Penseu en ell quan defalliu, quan la soledat i el sentiment d´enyorança per la seva absència us oprimeixin el cor. Penseu que ell us va estimar com mai no va estimar ningú. I d´això n´estava molt orgullós. Estigueu contents de que ara ja no pateix.

Sisco, t´estimem. Descansa en pau. Requiesce in pace.



                                                                                                       Ferran Nogueras

                                                                                                       Barcelona, 19.02.2013

EXCAPELLANS

“El Sisco ha arribat a dalt la carena”. L’email és del Robert, excapellà. “El comiat haurà lloc demà, 19 de febrer del 2013, a les 12.45h a Collserola”. Ho llegeixo en obrir el meu correu, com cada dia, abans de la pregària de la nit –el correu forma part de les meves Completes-. Ho deixo tot. Poso l’alba i l’estola morada a la maleteta. Faig el ple del tiguan. Enfilo la ruta devers Barcelona.

Feia més de 40 anys que no em veia amb el Sisco. Des que deixà el sacerdoci. En assabentar-me pel Josep Antoni, excapellà, de la malaltia greu del Sisco vaig demanar a la seva esposa poder visitar-lo. Accediren. “Sisco, els amics es porten al cor. Quan es necessiten, es troben i s’ acompanyen”, li vaig confiar. Sempre que he passat per Tèrmens –Tèrmens és el poble natal del Sisco- he mirat de reüll l’hort de prop de la via que limita amb la carretera conreat pel teu pare, hortolà.” Ell em revela: “el meu calze de la primera missa vaig regalar-lo a l’església del poble”. S’emociona quan li dic: “Sisco, t’has de sentir molt feliç pel llarg camí de lluita amb fracassos i èxits que ens has obert”. Em parla del fill meravellós que té. Ell seguirà llaurant els mateixos ideals. Ens donem la mà. Un llarg silenci. M’acomiada: “Ramon, tens obertes les portes de casa”.

Arribo a la sala de vetlla tres hores abans de la celebració del darrer comiat. No hi ha ningú. Una estelada i un cistell de verdures de l’hort ornen les seves despulles. Hi sumo parenostres i avemaries. M’assec en un racó de la sala com si fos un familiar més. La processó d’ amics i familiars desfila per donar-li el seu adéu personalitzat. Llegeixo la vida del Sisco d’aquests 40 anys que ens han separat gràcies als comentaris dels amics: home d’esquerra republicana, compromès a les llistes de l’ajuntament, animador de l’escola del seu fill, engrescador de colles d’amistat, director de cant, maldestre en els negocis que tocava, enamorat bojament del Pallars - inicià el seu sacerdoci com a vicari de La Pobla de Segur i fou capellà obrer a la parròquia de Llavorsí -, muntanyenc, cuiner de caragols a la llauna... i ara s’havia matriculat a la universitat en les classes d’Història.

El comiat del Sisco ens ha reunit 22 excapellans i un dels superiors del Seminari dels anys 60 al 70. Dempeus i amb un aplaudiment rebem el fèretre del Sisco. L’oratori s’ha despullat de tot signe religiós. Cap lectura. Un parlament d’un company del Seminari, un altre, d’un amic de la colla de sempre i el del seu fill, Víctor. El cor d’excapellans li canten el Requiem aeternam i el Dicit Dominus. El Robert ho justifica: “el SIsco ens ho va demanar, i també que aquesta nit beguem una copa de cava en el seu honor”. Per un moment, he sentit les ganes de sortir davant l’assemblea que feia petit l’oratori per presidir un parenostre. Al Sisco li hauria plagut. La fredor acollidora de la noia, mestre de cerimònies de les pompes fúnebres, m’ha bloquejat.

Torno cap a Andorra emocionat, confús, perplex, content i alliçonat. Gràcies al Sisco he retrobat amics que no veia des que deixaren el sacerdoci. Com si no haguessin passat 55 anys, el Francesc m’ha cridat “Puret” –era un sobrenom que em deien en honor a la meva mama Pura, acs -. D’altres m’han dit que em llegien les meves agendes. Ens dol separar-nos. El Mayals que fou el primer capellà del bisbat a plegar, m’explica: “quan vaig comunicar-ho al bisbe Iglesias, aquest se m’agenollà als peus, obrí els braços, mirà al cel i exclamà: “que jo no en tingui la culpa”. Tot són confidències. Demano a l’Enric si de veritat fou ell qui facilità el robatori de la Mare de Déu de Núria. Em digué que no sols no hi tenia res a veure, encara que algunes circumstàncies el fessin sospitós, sinó que els autors li demanaren perdó per les vexacions que, per culpa d’ells, ha sofert. Li conto que la policia volia torturar-lo per fer-lo confessar. El bisbe Iglesias els digué que no volia saber qui eren els lladres. Em confia l’exvicari de Ribes de Fresser que encara avui agraeix a mossèn Pau Vidal el suport que d’ell rebé en aquella tempestat. El Rius, excapellà, em preguntà si em recordava del nostre viatge al País Basc per conèixer com s’organitzaven els cristians militants per tal que els joves no emigressin dels pobles petits. El superior del Seminari em demana si el Sisco havia perdut la fe. L’Aniceta diu que el “requiem aeternam ,que el Sisco havia demanat als companys excapellans, ha estat una emotiva pregària. El Francesc em lliura la història “Joan Quer:una revolució contradictòria” perquè sap em marcà per tota la vida. Alguns em prometeren visitar-me a AINA. Tots portaven aquell esperit de vida que ens donaren els anys de Seminari. Per un moment, em pregunto si aquests 22 exsacerdots amb tanta matèria gris i empenta, haguessin continuat, quina fesomia tindria avui el nostre Bisbat d’Urgell. I em qüestiono, si el sacerdot és fet per rebre l’amor i sobretot per donar amor, qui és més sacerdot, ells o jo? No en endebades prego a la meva Confident:”doneu-me la força de donar l’amor, de transmetre l’amor”. M’avergonyeix que el Rector Rural de Bernanos quan cau enmig d’un carrer de Lille per una hemorràgia de mort, s’acull no al presbiteri de la Parròquia, sinó a casa d’un amic excapellà, el qual no li pogué donar l’absolució i tan sols una benedicció. “Tot és gràcia” fou el seu darrer sospir.

He regalat a la família una fotografia de l’any 1958 on, dins l’equip de futbol el Sisco era el Messi i jo, l’Alexis. Poso la mateixa foto com si d’una rosa d’amor es tractés als peus de la meva Confident mentre celebro la missa pel Sisco i per tots els qui l’estimàvem. “Les portes de casa són obertes”, em digué el Sisco. Es veritat, la mort no pot tanca la porta de l’amor. Tot el contrari, la fa més ampla.


                                                                                                   Mossèn Ramon de Canillo