18/6/16





Apunta-t'hi! 


TROBADA 2016 GUISSONA, Primaris de 1960


Perquè quedi constància de les trobades de companys, el nostre amic en Miquel ZAMBUDIO, ens adjunta la fotografia del grup dels primaris de 1960, en la Trobada d'enguany, celebrada a la ciutat de Guissona, el dia 28 de maig últim i la crònica de la mateixa:

    A mig matí del dia 28 de maig teníem programat l'acte de benvinguda que va tenir lloc en l'Ajuntament de Guissona. El regidor municipal i company nostre Miquel Julià va rebre el grup amb una explicació històrica de la ciutat i desprès vàrem fer una visita guiada a l'església, als carrers històrics de Guissona, i al Parc Arqueològic de l'antiga vila romana Ieso, acabant la visita en el museu arqueològic local. Una visita cultural molt interessant i recomanada als estudiosos dels antecedents romans lleidatans. Per últim vam acabar el dia amb un dinar tot el grup en un restaurant de Sanahuja.


17/6/16

TROBADA 2016 LLEIDA- Primaris de 1961





Des de la trobada al juny de l’any passat ha anat madurant la idea de trobar-nos enguany a Lleida. Els nostres “homes in situ” avui afincats en aquesta ciutat, el Calvo, el Parramon i el Rocamora, han respost a l’encàrrec dels nostres poders fàctics (pregunteu-li qui són al Benseny) I és evident que hi han respost de molt bona gana i molta eficiència, inclosa la sorpresa d’un caixonet de cireres grosses, guapes i boníssimes, que ens han fet recordar les del Parramon d’anys passats, de feliç (i dolça) memòria.
Aquest retrobament a Lleida, programat cap allà a migdia del dissabte, va tenir lloc a l’hotel Sansi que aquests companys lleidatans ens havien reservat per a la trobada. Després de prendre possessió de les habitacions els que veníem de fora, tocava anar al primer dinar de la trobada, al restaurant Flash enfront de l’hotel. Va ser un bon dinar on vam gaudir d’estar novament junts, contant-nos novetats de l’any, records del passat comú i algun que altre pla de futur, com de costum. No menciono el menú perquè no estic encara jubilat. Quan ho estigui, a la millor agafo l’afició dels jubilats de descriure amb pèls i senyals el menú a les seves excursions.
Passem llista: Josep Ma. Benseny + Ma. Àngels, Antoni Calvo + Gemma, Antoni Cierco + Carme, Nicolàs Ortiz + Tere, Josep Parramon + Cristina, Arcadi Pejuan + Dolors, José Pérez, Francesc Regué + Lurdes, Mateu Rocamora + Carme, Leopoldo Santiago, Josep Vidal + Esteve Vidal. Pel que fa al darrer de la llista, els que encara no ho havíem fet abans, vam poder conèixer aquest germà petit del Josep Vidal, el “Benjamín” del que el Vidal recordo que ens n’havia parlat algun cop com el seu “germà xic” quan encara érem al Seminari. Fins ara no ens havíem assabentat (al menys jo) de que el seu veritable nom era Esteve! 
Acabat el dinar, el nostre company “Poldito” Santiago ens va tenir de deixar, però és molt d’agrair que, com a mínim, podéssim veure’ns novament les cares i passar aquell bon rato junts.
Un cop restablert el contacte entorn de la llarga taula, tocava conèixer algun petit (o gran) tresor del poble que enguany ens acollia. El primer, previst a partir de les 5 de la tarda, era la visita guiada al Museu de Lleida. Amb un llarg passeig a peu des del restaurant, hi vam arribat uns minuts massa aviat en que vam haver d’esperar que obrissin. A la visita vam tenir una guia que no sé si havia viscut abans l’experiència del professor que ha de fer classe a l’hora de la migdiada ja en un mes de juny després d’un bon dinar.  
 O potser és que al Seminari vam aprendre a dissimular la son que ens hauria fet adormir allí mateix amb molt de gust, estirats als pocs bancs (sense respaldo) disponibles. El cert és que ens vam portar com a molt bons alumnes dissimulant les ganes de fer migdiada. Aquestes ganes eren reforçades per la poca llum ambiental, gairebé restringida a les vitrines d’exposició del museu i encara més atenuada per unes parets fosques, juntament amb el murmuri de les explicacions de la guia sobre australopitecus, metal·lúrgia del bronze o ceràmica ibèrica, per exemple. Al final, potser la digestió poc a poc va anar completant-se, deixant ja fluir lliurement tota la sang al cervell, o potser la temàtica de les sales del museu va començar a resultar més atractiva i digerible per a l’hora de la migdiada: art visigòtic, àrab, romànic i gòtic, especialment. La càmara de fotos es va anar també despertant a poc a poc amb aquest material visualment més atraient, a fi de donar fe dels petits tresors d’art amagats dins d’aquell edifici de grises i sòbries línies rectes. A la sortida, a l’altre costat de la plaça, un altre tresor a prop del Segre: l’església de Sant Llorenç, amb la seva rica combinació d’elements sobre tot romànics i gòtics. Estava també prevista una visita guiada d’ella a continuació, però només en el cas de que l’edifici no hagués d’exercir de temple. Desgraciadament, aquest va ser el cas a causa d’un casament, dels que amenacen de durar fins a l’hora de sopar. De totes maneres, això no ens va impedir d’entrar i poder gaudir de l’elegància enjoiada també de l’arquitectura interior, drets o asseguts als darrers bancs o als laterals, com si fóssim els convidats més pobres del casament.

De l’església de Sant Llorenç volíem tornar a l’hotel, algú potser amb la bona intenció de recuperar la migdiada. Però les ganes de fer una becaina havien anat minvant de forma natural, mentre que el bon dinar de migdia deixava sentir en alguns una altra conseqüència: la set. I així vam acabar asseguts còmodament a la terrassa d’un bar. Al cap d’una bona estona van començar a caure quatre gotes sense passar a més, però van arribar acompanyades d’un airet un mica frescot, que a més d’un ens va fer pensar en les jaquetes que s’havien quedat a l’hotel o al cotxe. Així que vam reprendre el camí fins a l’hotel. Al seu vestíbul no hi quedaven prous seients disponibles pels que érem i ens van permetre ocupar el menjador contigu, on esmorzaríem l’endemà. Allí hi havia un vell piano, obert, i també desafinadíssim. Gràcies a que els nostres cervells eufòrics filtraven la forta desafinació que intentava castigar l’oïda, ens vam muntar un bon sarau de “cant comunitari” amb un teòric acompanyament de piano, amb les cançons que acostumàvem a cantar els últims anys de seminari (inclòs Sant Cugat): El meu avi, Ai adéu cara bonica, La Gavina, Quan jo tenia pocs anys, etc.
 El problema de la lletra que no recordàvem gaire bé, el van ajudar a solucionar els mòbils d’última o penúltima generació, amb el seu buscador de Google. Amb aquest sarau se’ns va fer les deu de la nit, i les restes de civisme que encara conservem ens van aconsellar deixar dormir altres possibles clientes de l’hotel i anar a fer un mos, no gran cosa després del bon dinar de migdia. Ho vam intentar al mateix local del dinar, que també oferia plats senzills, però el vam trobar ple a vessar, a pesar de la seva grandària. Està clar que a Lleida, als dissabtes, la gent també surt gairebé massivament a sopar. No lluny d’allí, però, vam trobar un altre local similar, on quedava lloc a la planta soterrada en un racó acollidor, amb un servei també força eficient.
Després tocava anar-se’n a dormir, perquè a les 10 del matí del dia següent, diumenge, havíem de ser ja a l’entrada de la Seu Vella. Era l’única visita guiada del dia, degut a la celebració d’una multitudinària primera comunió. Abans calia esmorzar de bufet al mateix hotel, i pujar a peu la llarga pujada fins al turó del Castell per la part de l’avinguda Prat de la Riba, més propera a l’hotel. El darrer tram uns el van fer en l’ascensor que hi ha allí, i altres per un anomenat “túnel”, de fet un passadís amb escales dins la muralla i la roca, que puja amb un llarg i decidit pendent.
A les 10 fèiem cap puntuals a l’entrada per a la visita guiada de la Seu Vella, a la porta de l’antiga Canonja. A diferència de la visita guiada del dia anterior, aquest cop es notava que no era l’hora de la migdiada després d’un bon dinar i que l’entorn era molt més lluminós, ampli i obert, amb parets de pedra picada antiga i noble, que et transportava més fàcilment a segles passats. La guia ens hi va ajudar força fent molt bé la seva feina, explicant-nos els detalls d’història i d’art mentre ens acompanyava a l’antiga Canonja, el claustre i la catedral, així com després, sortint a fora, a la Suda o Castell del Rei al cim del turó que domina visualment Lleida. Allí hi vam visitar el que queda de la Suda, principalment l’antic saló de corts i assemblees, a la planta baixa, i la terrassa a damunt seu, un excel·lent mirador de la ciutat i el seu entorn. Aquí tots vam poder gaudir de la vista que oferia, sense l’esforç que hauria de venir després pels que vam pujar al campanar. A continuació, acomiadats ja de la guia, vam retornar a la Seu Vella per a completar, ja al nostre aire, la visita de la catedral i del claustre, inclosa la pujada a peu al campanar per a qui volgués. La catedral estava en plena celebració de la primera comunió multitudinària esmentada abans, de nens i nenes d’una escola privada (no sabem quina, però semblava ser religiosa o similar). Efectivament, en aquesta celebració un tenia la sensació d’haver estat transportat per la màquina del temps no a l’edat mitjana (com abans amb l’acompanyament de la guia), sinó als anys 50 del segle passat: missa en rigorós castellà (perdó, en espanyol), amb un presbiteri ple amb una trentena de vestits blancs, de princeseta o de mariner, asseguts pacientment sobre seients folrats també de blanc, i amb la resta del temple ple de gent, no sé si vestits de boda, d’un altre segle, o de les dos coses a la vegada. A fora del temple, la vida (turística) continuava, i així alguns de nosaltres vam aprofitar per fer la pujada al campanar, inclosa en l’entrada de la visita guiada. Van ser uns 60 m de desnivell o dos centenars llargs de graons, cada cop més estrets en una llarga escala de caragol cada cop més recargolada. La pujada, per tant, va ser una mica feixuga i marejadora, a pesar de que algun replà, amb campana o sense, permetia deixar per un moment l’escala. Al final, des de la terrassa del cap d’amunt del campanar, curiosament amb un senyal de vèrtex geodèsic i tot, vam poder contemplar per entre els pinacles gòtics tota la ciutat i la seva plana, encara que no massa les muntanyes de més enllà, degut a la calitja que les difuminava. La baixada del campanar va ser menys cansada, però igual de marejant. Algú es va queixar de que hi faltava il·luminació, fins que va donar-se compte de que portava posades les ulleres de sol que s’havia posat a la terrassa.
Un cop acabada la visita completa a la Seu Vella, vam baixar cap a la plaça de Sant Joan, ara tots en ascensor, per iniciar el recorregut programat pel carrer Major. Primer vam trobar les paradetes del mercadillu de productes alimentaris artesans al mig del carrer, amb els seus flaires de formatges i embotits, potser per a paladars molt exigents, però segur que per a olfactes molt i molt tolerants. Venia després la Paeria i tot el carrer Major amb algun que altre edifici modernista notable i especialment amb la curiosa capella de Sant Jaume, fins arribar a l’antic Hospital de Santa Maria, actualment seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, enfront de la Seu (o Catedral) Nova. Vam poder visitar lliurement els patis d’aquest antic i noble edifici, que mostra tota l’elegància dels seus elements del gòtic civil català.
Amb tant de caminar i a pesar de tant abundant aliment artístic per a l’ànima, tocava finalmente l’aliment de l’altra mena. Així és que vam sortir de la part més antiga de la ciutat, per acabar asseguts còmodament i amb bons vasos d’aigua fresca al davant al restaurant Click, tal com estava programat. Allí vam conèixer al fill del Calvo, un xicot molt ben plantat que recordava força al pare quan deuria tenir més o menys la seva edat, i que, com a “gran jefe” del local, va procurar que estiguéssim molt ben servits. Va ser un molt bon dinar. L’entorn acollidor de la gran taula parada, la bona teca, el bon beure i el bon servei van acompanyar el bon humor habitual a prova de cansament. Com a exemple, una de les transcendentals qüestions vivament discutides va ser qui de nosaltres (els homes) era el més vell (aquí, poques sorpreses, amb la nostra “vocació tardana” entre nosaltres), i sobre tot qui era el més jove. Aquí sí que hi va haver sorpreses. Al final potser var guanyar el Parramon, però dubto que tan important tema es podés donar per tancat de forma definitiva.

Un cop ben dinats, cap allà a les 5 o quarts de 6 de la tarda, va ser l’hora de desaparcar els cotxes (molts al pàrquing del mateix hotel, amb un molt bon tracte gràcies als companys de Lleida que van gestionar l’hotel). A continuació tocava acomiadar-se fins l’any que ve com a molt tard, per retornar uns més a prop, altres més lluny, com per exemple a l’illa de Mallorca o a l’encara més llunyana Roma.
Un tema que no havia pogut faltar a les converses del dinar, amb la seva llarga sobretaula, era la qüestió del lloc de trobada de l’any que ve. La idea que de moment sembla tenir més èxit és la d’Esterri, amb visita al llac de Sant Maurici sota l’esguard petrificat dels Encantats. Això sí, fent el darrer tram tancat al transport particular no a peu, sinó en els taxis tot-terreny del parc, perquè alguns ja comencen a tenir una edat, com va quedar clar a la darrera sobretaula...

Arcadi, el nostre cronista.







15/6/16

NOU BLOG I NOU GRUP DE WHATSAPPS.


El nostre company de Taüll, en Francesc RIBES ha aterrat a Internet amb una moderna i atractiva Pàgina Web. Des d'aquest lloc es fa accessible a tothom i a tot arreu.  Té moltes coses per explicar, reflexionar i compartir amb tots vosaltres. Esteu convidats a visitar-la i, especialment, a deixar-hi els vostres comentaris.








oOo


S'ha creat el Grup de WhatsApp, COMPANYS DE LA SEU, que actualment agrupa a 37 ex-seminaristes amb la finalitat de rebre i enviar, de forma immediata, informació d'interès.
Els qui en vulguin formar part del mateix, poden contactar per whatsapps amb l'administrador A. Antonijoan, al telèfon  607.73.03.11






oOo



25/5/16

TROBADA EX-SEMINARISTES DE BALAGUER I ENTORN.

Com ja és habitual, i gràcies la convocatòria  i engrescament del nostre company Joan Perera, el passat dissabte dia 21, tingué lloc a la ciutat comtal de  Balaguer, la tradicional Trobada anual de companys ex-seminaristes d'aquelles contrades.  La concurrència no fou tan nombrosa com edicions anteriors degut, com ens comenta en Joan, al fet de coincidir amb altres efemèrides i reunions de companys programades, també,  per aquestes dates. L'any que ve es procurarà ser més primerenc, dixit.

Un sol abraçador ens va donar la benvinguda a la plaça i Santuari del Sant Crist, "patrimoni" del nostre amfitrió mossèn Pau Vidal qui, un cop ens tingué aseguts còmodament en uns bancs dins la frescor de l'esglèsia, ens adreçà unes paraules d'acolliment i una petita explicació molt interessant sobre l'origen i evolució de l'edifici i sobre la problemàtica de la comunitat de monges  Clarises que conviuen al costat.

El "plat" fort del dia fou la visita programada pels companys Amorós, Burgués i el mateix Perera al Monestir Cistercenc de Santa Maria de les Franqueses, conjunt  molt important per a la consolidació de la reconquista. Visita interesantísima, comentada i guiada per personal de l'Arxiu Comarcal de la Noguera.









En la convocatòria, els companys ens en feien una pinzellada d'aquesta edificació tant important con  desconeguda, fins ara.

" Els que som de Balaguer i sobre tot els dels pobles de la vora segurament no coneixem que, dins el terme municipal, a la carretera de Menàrguens, tenim un antic monestir de l’orde del cister anomenat Santa Maria de les Franqueses. Ha estat reformat i es celebren molts actes  ulturals i religiosos.
Sobre el monestir, fent una pinzellada, es sap que era de monges i és del segle XII i XIII d'estil romànic i part d’aquest guarda una similitud amb el de la primitiva porta d' accés al Santuari del Sant Crist, últimament reformada.  El va fer construir Dolça d’Urgell viuda de Ermengol VII al any 1186, però a la seva mort varen començar els problemes i es va anar deteriorant fins que al any 1474 el Papa Sixt IV el donà al monestir de Poblet, cosa que provocà la sortida de les monges. Aquests el varen mantenir fins l’any 1700. Ja amb ruïnes, un noble de Balaguer Francesc de Portolà comprà tot el conjunt. Fins a la restauració actual el seu propietari el feia servir de magatzem per coses del camp. Ara pertany a l’Ajuntament"

Acabada la visita, retornàrem al restaurant del Santuari del Sant Crist. Allí, el Lluís el propietari ens tenia preparat un suculent dinar de germanor per llepar-nos els dits, pero no poguerem "atacar" fins que corresponguérem amb l'amén a la benedicció de mossèn Pau,
Com en  tots aquests àpats de retrobament no hi deixa de brollar una alegria sorollosa, de recordar moments passats i comentar noticies d'actualitat, tot dins un ambient festiu que s'allargà en el temps. Fins la propera !!



ÀLBUM 3 FOTOS




                            


24/5/16

TITO SOTELO.- CINQUANTA ANYS AL SERVEI DE LA MÚSICA .- CONCERTS ANIVERSARI.


CONSTANTÍ SOTELO I PARADELA. DIRECTOR MUSICAL. 1966-2016


50 ANYS AL SERVEI DE LA MÚSICA
CANT CORAL: Corals populars i corals de centres de secundària. CONJUNTS INSTRUMENTALS: Banda simfònica Roquetes NB.




INVITACIÓ



Benvolgut amic/ga.
Tinc el goig de comunicar-te que aquest any 2016 celebro el 50è aniversari de la meva vida dedicada íntegrament i de forma continuada al món coral. Va ser l’any 1966 que vaig tenir l’encàrrec de dirigir l’Orfeó Balaguerí i, a través dels anys, he anat obrint camins i corals allà on les circumstàncies m’ho demanaven o jo mateix ho creia oportú.
No cal dir que el cant coral, tant de joves com d’adults, m’ha omplert i m’omple de felicitat.
És per això que et convido a participar o assistir als concerts que tot seguit t’indico:


CONCERTS

Diumenge,5 de juny, a les 12 de migdia. Església del Sagrat Cor de Balaguer, amb l’Orfeó Balaguerí i Coral Canticorum.
Nota: Les persones que vulgueu participar en el dinar que tindrà lloc en el restaurant Sant Crist, a les 14.30h, m’ho heu de comunicar. Preu 15€

Dissabte, 18 de juny, a les 19h. Davant del Mercat de la Guineueta. Pg. Valldaura, 190. Barcelona.

Diumenge, 19 de juny, a les 19h. Església de Sant Sebastià. C. Viladrosa, 96. Barcelona.
Amb la col.laboració de: Olga Miracle. Loly Giménez. David Esteban i Víctor Frigola, membres de la Coral Argentum, de l’escola de música Virgínia Blanch i Coral Canticorum.


oOo



CURRICULUM



1966. 1968 Director de l’Orfeó Balaguerí. Co-Funda l’orfeó infantil, dirigit per Enriqueta Tena i Rubió. Membre de la FCEC.

1868-1972. Professor de música del Seminari de la Seu d’Urgell. Crea la Coral Jove mixta: alumnes del Seminari i alumnes de l’Ensenyança. Organitza anualment els Festivals Joves de la Cançó.

1972-1977. Director de l’Orfeó Balaguerí (2ª etapa) i professor de l’institut Ciutat de Balaguer. Crea la coral de l’Institut Ciutat de Balaguer.

1978- Re-crea la Coral Canticela de la Sagrada Família de Barcelona (1). Professor de música de l’institut Pau Vila de Sabadell. Crea la coral Pau Vila. Participa en els Festivals Joves de Música dels instituts de Sabadell.(2)

1979. Funda la Coral Canticorum de Nou Barris de Barcelona conjuntament amb en Juli Marco i en Carles Mata.(2)

1985. Professor de música per oposició a l’institut Sant Josep de Calassanç de Barcelona. Crea la coral del centre i el conjunt instrumental i els dirigeix durant 24 anys. Ha continuat organitzant festivals i concerts cada any: Nadal, Sant Jordi i final de curs.

COL·LABORADOR AMB LA FCEC. Ha estat membre de l’equip tècnic, col·laborant amb en Jordi Subirà, cap del Barcelonès.

Ha participat, amb la Coral Canticorum, en el Maig Coral del Barcelonès.

Ha participat en les Jornades Internacionals de Cant Coral de Barcelona.

1992. Rep l’encàrrec de la Banda Simfònica de Roquetes Nou Barris de Barcelona de col·laborar com a director adjunt. Durant 17 anys ha organitzat concerts de Banda, de caire pedagògic, a l’institut Sant Josep de Calassanç (actualment: Moisès Broggi).

1992. Organitza les Trobades de Corals de Secundària de Catalunya i edita el llibre de text LA MÚSICA A L’ABAST.

2000. Composa EL CANT DE LA TROBADA DE SECUNDÀRIA.

Durant aquests 50 anys ha harmonitzat centenars de cançons per a cor, per a conjunt instrumental i per a quartet de vent metall.

2008. Rep el Premi Catalunya d’Educació, atorgat pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. El mateix any, l’Ajuntament de Barcelona li concedeix la Medalla d’Honor de la Ciutat.

Crea els Concerts de Cambra a la Masia de Ca n’Ensenya de la Guineueta.

Col·labora com a baríton en la Coral Càrmina, l’Orfeó Català, la Coral Sant Jordi i la Banda de Roquetes Nou Barris de Barcelona

2009. L’AEMCAT li atorga el Premi de Pedagogia. Col·labora en les Trobades de Corals de Primària de Catalunya i composa EL CANT DE LA TROBADA DE PRIMÀRIA

2009: Es jubila en arribar a l’edat màxima de 70 anys.

2016. Continua dirigint la Coral Canticorum (37 aniversari).

Compta amb 737 concerts com a director de la Coral Canticorum, arreu de Catalunya, de l’Estat Espanyol i a l’estranger.

Actualment, continua formant part de la comissió organitzadora de les Trobades de Corals de Secundària i de Primària de Catalunya. Continua essent col·laborador de la Banda Simfònica de Roquetes Nou Barris de Barcelona i director dels Concerts de Cambra a la Masia de Ca n’Ensenya de Barcelona.Col-labora com a cantaire en la coral Educant i organista de la parròquia de Sant Sebastià de Barcelona.

(1)- Ha comptat amb la col·laboració de Gabriel Miralles, qui l’ha substituït.

(2)- Amb la col.laboració de Josep Vila Casañas.

(3)- Ha comptat amb la col.laboració de Juli Marco, Carles Vela, Mariano Izquierdo i Francesc Marin.


AMICS ESTIMATS

Durant aquests 50 anys he dirigit centenars de concerts, he fet participar cantant a milers de persones i HE ESTAT I SÓC MOLT FELIÇ.

GRÀCIES A TOTS I CONTINUO…




20/4/16

Sr. PANTALEÓN RODRÍGUEZ " El Recader"


Fa més de quatre anys que estem recordant el nostre pas pel Seminari, acumulant en aquest Blog abundant i preuada documentació, amb les inestimables col.laboracions de molts de vosaltres. Material extret amb abnegada il.lusió d'una mina anomenada "seminarius urgellensis". Ara, el filó  s'està exhaurint i el cansament és evident al rostre del seus picapedres.

Més d'un centenar d'entrades, amb els seus enllaços a gran quantitat d'escrits i col.laboracions, han fornit aquesta criatura, sense oblidar el miler de fotografies i material audiovisual. Deixarem, aviat, que aquest  bonic record, que ha unit o reunit en l'AMISTAT a tots nosaltres, niï plàcidament en el  gran Núvol de Google a la vista d'aquests ex-seminaristes nostàlgics d'un temps i d'un lloc.

Però no podem pas marxar sense fer referència a un personatge singular del nostre Seminari:

 en PANTALEON RODRÍGUEZ,


un home capficat i eixut de paraules, i aquestes poques, sempre castellanes. Molt apreciat per les monges de la cuina, segons em conten, per la seva força i traça en remoure grans peces de carn i per traginar els bidons de la llet. Un home disposat a ajudar-les, trencant amb un mall, a l'hivern,el gel del safareig on rentaven la roba de tot el clergat de la casa i, també, la seva.  Els menjars li eren servits, juntament amb els altres dos mossos, a la "fogaina", caseta situada a tocar del llenyer i de les corralines dels benaventurats porcs.

Un home uniformat amb bata, complidor, imprescindible i amb permís indefinit per a creuar, empentejant un gran carretó, la porta principal del seminari. Fou el "recader" de la Casa i també el nostre. Els llocs de sortida i arribada eren les porteries del menor i del major gestionades per deligents estudiants,  sense oblidar el servei que feia per a la cuina. Se li podia encomanar "d'estranquis" qualsevol cosa, des de comprar unes  espardenyes, a comprar una bossa de caramels de "la vaca que rie"; quasi sempre se'l recompensava amb una petita propina, sinó feia mala cara.

El seu mitjà de transport, encara que era de tracció animal no disposava de cap cavall. Amb la seva força, empentejant, feia avançar el carretó de dues rodes  pel patis del seminari i pels carrers de la ciutat. Les destinacions més freqüentades eren la lletera Cadí on recollia els bidons de la llet i la parada de l'Alsina Graells d'on s'emportava els paquets, saques i bosses adreçades al seminari.

En aquell temps, - com són els estudiants! -  eminents tesis doctorals de teòlegs i filòsofs inspirades en el personatge, plantejaven qüestions metafísiques sobre la seva persona i la seva obra, i les ones de Radio Javier, també, se'n feien ressò.

Hi ha molta història i anècdotes d'aquest protagonista per explicar, com també, moltes incògnites sobre el seu origen, incorporació al servei de la Casa i la seva partida.....De ben segur, molts de vosaltres, en sou coneixedors d'algunes. Au, doncs, animeu-vos i feu-nos-les  arribar.


oOo


Aquí tenim la PRIMERA APORTACIÓ
de JOSEP  ANTON SERRANO,  i esperem que no sigui l'única


Us puc assegurar que el senyor Rodrïguez em feia recordar la dita clàssica ": timeo hominem unius libri.". Només parafrasejant la sentència es podia dir: Timeo hominem unius curri.. Perquè el "senyor Rodíguez" (d'ara en endavant SR) no era ningú sense el seu carretó. Estaven tan íntimament imbricats - ell i el carretó- que un no sabria distingir on començava o acabava cadascú.

Pot semblar una mica cruel, però no és pas així. És un record melancòlic d'un temps ja esgotat que resalta en el quadre del conjunt.

Jo el veig encara com en una foto on predominen els colors sèpia , sense que quedi difuminat cap dels seus trets: la bata que amb el seu característic color gris tant ens afavoria. La seua bata era més distingida que les nostres; la manera de portar-la el feia més elegant; el cinturó -inútil- del darrere li donava un toc de professionalitat. Les nostres bates eren totes estandaritzades; res cridava l'atenció, i no parlem de la boina: cobrint la part noble de la calba, amb la corrresponent inclinació que denotava professionalitat i una mena de "coqueteria" ja esdevinguda costum.

El lector espavilat -o sigui tots- s'haurà fixat que només hem intentat descriure SR en el seu aspecte extern. Se li veia una mica el cuiro quan es parlava de feina. Ell deia: favor olvidado, ni agradecido ni pagado.

El seu món intern era inabordable. Sí que podíem endevinar-lo una mica: quan es donava la casualitat (cosa estranya) d'arreplegar alguna propina, els ulls li lluentejaven de manera especial, si no n'hi havia, una fortissima sordesa l'impedia assabentar-se de res. Malgrat tot era un bon company, discret i complidor. I això era una gran cosa perquè SR era la realització de la ratlla vermella que separava el Seminari del món.

-Un incís: el món.... Ah el món. El món era un dels tres enemics de l'home. I cavalcant intrèpidament sobre la ratlla vermella SR els esquiva, amb risc de caure a les urpes llefiscoses del món, dimoni i carn, i trametia sense cap dubte l'encárrec que li havien encomanat. De vegades m'agafa per la via filosòfica i intento entendre què era això dels enemics de l'home. I em quedo sense resposta..El món sempre m'ha fet il.lusiò. Hi ha coses molt interessants. A mes,si  no visc al  món, on he de viure?. La carn, deixem-la per avui que som a la quaresma. Ja en parlarem una altra estona. Seriosament, de veritat.,el mateix que el dimoni.-s'acaba l'incís .

D'on provenia el nostre estimat SR? Misteri.Tot el que vaig poder arreplegar, és que procedia de Burgos. I per a mi això és molt lluny i massa misteriós.

Un altre dia, si puc, continuarem . Volia fer una mica de memòria d'un quadre amable de la nostra estada a la casa gran.


------


SEGONA APORTACIÓ
Constantí SOTELO


El meu record del Sr Pantaleón Rodríguez. Durant la meva vida d'estudiant, tinc pocs records remarcables. Durant els 5 anys que vaig estar de prefecte de batxillerat (5è.6è. I Preu) i professor de música, sí que tinc alguns records que explicaré.

El recordo com a un home servicial i molt seriós i no tenia pèls a la llengua. Un dia que li vaig fer un encàrrec pel mateix dia em va sortir amb aquesta frase en un castellà pur: "Que le tengo dicho Mn. Sotelo que no me dé los encargos para el mismo dia..." I jo a callar i a obeïr.

Penso que va ser l'any 1969 o 70 en que es va jubilar i per tant, marxava del Seminari. Aleshores li vàrem organitzar un senzill comiat en el mateix menjador de St Tomàs. Va haver-hi uns quants parlaments a càrrec del president de la junta d'activitats que aquell any era en Joan Perera i Parramon, nebot de Mn. Pere Parramon i que cursava Preu. També va parlar el rector del Seminari Mn. Josep Reig i Serra, la coral del Seminari li vàrem oferir algunes cançons, entre elles l'Hora dels adéus. I finalment va parlar el Sr Rodríguez agraint tot el que havia rebut durant els anys d'estada: havia après a llegir i escriure i a comptar. I va acabar dient aquestes paraules: "Ahora me marcho para mi pueblo, Briviesca (Burgos) pero a Uds os llevo en mi corazón".

Tito.
------




13/3/16

TROBADA PRIMARIS DE 1959.



TROBADA SEMESTRAL DELS EX ALUMNES DEL CURS 59 , DEL SEMINARI DE LA  SEU.

Com cada semestre ens hem trobat uns quants dels que quedem del nostre curs, per reveuren’s, parlar de les nostres coses i recordar altres temps i altres vivències.
Aquesta vegada la nostra trobada ha estat molt emotiva, perquè ens ha acompanyat la Carme, esposa del nostre molt bon amic i company Jesús Fité, que ens va deixar fa uns mesos.
Realment no crec que ens hagi deixat del tot perquè el seu record i la seva forma de ser ens han acompanyat  les intenses hores del dia en que hem estat junts, i molt més quan parlàvem d’ell, com si hi  fos entre nosaltres.
La Carme és una dona molt forta , i ancara que no pot dissimular que li falta el Jesús, sap que lo que conta és lo que van fer junts , i que ara l’acompanya d’una altra manera, però no deixa d’estar al seu costat.
Nosaltres procurem distraure-la i ho aconseguim força vegades, i esperem que el temps ajusti les coses lo millor per tots.


En la foto veureu el  Ferràn Barnaus, el Josep Poch,l’Angel Joanmarti, El Mingo Garsaball, L’Antoni Tomàs, El Cinto Valls.
També hi érem el Silvestre Palá que ha vingut més tard, i el Ramon Cuadros, que estaba darrera la càmera per fer la foto.

Tots acompanyats per les nostres esposes.  La que hi ha a la dreta de tot es la guia que ens va ensenyar les termes de Caldes de Montbui.

Ramon CUADROS

DEFUNCIÓ. Francesc RICART TASIES



En Miquel Zambudio ens fa arribar aquesta luctuosa notícia:

Hola, companys.

Us comunico que avui, divendres dia 11, ha mort el nostre company Francesc Ricart Tasies, qui ha exercit de Procurador durant molts anys a Sabadell on residia i amb qui vaig tenir la sort de treballar durant un temps. En la seva feina era un excel·lent professional i molt apreciat pels companys de professió i de l'advocacia de Sabadell. Avui hem perdut una gran persona i un bon amic.

Fc. Ricart. Primari de 1956 
El Francesc era germà de mossèn Josep Maria Ricart, rector jubilat de La Fuliola i tots dos originaris de Penelles. Professionalment ja es trobava jubilat, ultimant els darrers expedients del seu despatx de Procurador.

A la tarda del dissabte, dia 12, es farà l'acte d'enterrament en el tanatori de Sabadell i passats uns dies, es celebrarà una Missa per la seva memòria.


Descansi en Pau.


25/2/16

HOMENOTS.- Francesc AMORÓS I GONELL


Del  Seminari de la Seu d' Urgell, "La Universitat dels Pirineus", han sortit, pel que vaig coneixent, molts companys amb una  notable projecció pública i que han contribuït o contribueixen, de manera significativa, a la millora o coneixement  del nostre petit país. En trobem, practicament,  en tots els camps, des de la docència fins a la política, passant per l'economia,  l'activisme, la literatura, la investigació, la música, la divulgació i etc. Alguns d'aquests ex-seminaristes,  han estat reconeguts amb importants distincions, com són les Medalles d'Or de la seva ciutat  o les  Creus de Sant Jordi,  altres han aconseguit preuats guardons literaris.

             Francesc AMORÓS i el seus Moais a la illa de Pasqua                            

Un d'aquests personatges, que avui surt en aquestes pàgines, és en Francesc  AMORÓS I GONELL, de les Penelles, primari de 1957.  Destacat profesor, historiador i divulgador amb un bagatge important de publicacions. El seu  atractiu, per a mi, és la seva fascinació per la illa de Pasqua, on en companyia de reputats exploradors, com el mític Thor Heyerdahl i Antonio Pujador, l'any 1987  hi portaren a cap una important campanya arqueològica. El relat de la mateixa ve recollit en el seu llibre  RapaNui - Un mundo perdido al este de Polinesia, obra  finalista del  Premi Josep Pla.

El 1985 va publicar a Barcelona el Mapa arqueològic-turístic de Rapa Nui junt amb el xilè Pablo Teutsch i el català  Antonio Pujador i Estany. Amb motiu de la presentació del mapa a Thor Heyerdahl, aquest els va convidar a participar en una expedició arqueològica a l'illa de Pasqua junt amb experts reclutats pel Museu Kon-Tiki d'Oslo.

El nostre company és membre de la Asociación Española de Estudios del Pacífico amb seu a Madrid, i els seus estudis sobre els aspectes arqueològics i filològics de les cultures polinèsies l'han fet un expert en llengua rapa nui. Amorós és, tambè, membre de la Royal Geographical Society de Londres i del Institute of British Geographers.

Aquesta veritable passió i vocació per l'arqueologia despertà de jovenet al Seminari, essent el seu "culpable" mossèn Josep MAS BAYES, tal com es despren de la resposta que dóna a una pregunta que li feren i que transcribim a continuació:

" Cómo se enamoró de la isla de Pascua?

- Un joven eclesiástico , gran profesor de Griego y buen conocedor de la arqueología de Palestina y Oriente Próximo – yo entonces tendría 16-, sabedor de mi interés por estas mismas disciplinas me dio para leer las obras del gran navegante y antropólogo noruego Thor Heyerdahl, que me fascinaron, Aku-Aku. El secreto de isla de Pascua y Viaje de la Kon-Tiki. Además para estar al día nos trajo dos números de la revista en inglés The National Geographic Magazíne que acababa de recibir. Eran concretamente el volumen 121, n.1 (1962): Easter Island and Its Monuments, y vol.122, n.1 (1962): Tahiti, the Finest Island in the World. Estas dos revistas me enamoraron de Polinesia e Isla de Pascua, y no paré hasta adquirirlas en Barcelona a precio de saldo muchos años después. Guardo estas obras como un tesoro. Tengo además la primera edición americana de Aku-Aku. En 1985 le conocí personalmente pero antes ya me había carteado con él. Y dos años después con Antoni, estuvimos excavando bajo sus órdenes en Isla de Pascua."


LLIBRES

Rapa Nui, un mundo perdido al este de Polinesia: La última expedición de Thor Heyerdahl
Barcelona : Sirpus, 2010.
L'Illa de Pasqua: el somni impossible d'Antoni Pujador (1948-1993) 
Barcelona : Sirpus, 2006.
La font de Penelles i les transformacions del municipi entre 1880 i 1923: primer centenari de la seva construcció (1896-1996)
Penelles : Ajuntament de Penelles, 1996.
Correspondència diplomàtica de Joan Francesc Rossell, 1616-1617: una crònica de la cort de Felip III
Barcelona : Institut d'Estudis Catalans, 1992.
Història de les Penelles: 1084-1984
Institut d'Estudis Ilerdencs, 1984.
La Guerra de Successió i l'orde de Malta a Catalunya: política, finances i llinatges : 1700-1715
Barcelona : Fundació Noguera, 


ARTICLES 

.- Isla de Pascua: los gigantescos bustos de piedra son uno de los grandes enigmas de la humanidad y el principal aliciente de esta isla anclada en pleno Pacífico.
Viajes National Geographic,

.- Malta i els cavallers hospitalers de l'ordre militar de Sant Joan de Jerusalem durant la Guerra de Successió (1702-1714). Notícies extretes de la correspondència diplomàtica
Pedralbes: Revista d'historia moderna,

.- Materiales etnográficos, geográficos-históricos y lingüisticos aportados por los capuchinos españoles en las islas Carolinas (Micronesia, Pacífico Occidental) a finales del siglo XIX
Revista española del Pacífico,

.- El capellà rural com a agent i confident del poder senyoral a la Catalunya del segle XVIII: un cas concret a Penelles dins la comanda de Barbens (L'Urgell)
Estudis d'historia agraria, (Ejemplar dedicado a: Homenatge al Dr. Emili Giralt i Raventós),

.- Construcción de entidades nacionales en el Pacífico. Antoni Pujador i Estany (1948-1993). Su intervención en la política de defensa de los derechos históricos de Isla de Pascua como miembro y Portavoz del Consejo de Jefes Rapanui
Revista española del Pacífico,

.- Esbós biogràfic i perfil ideològic de Felipe M. Igual, magistrat de l'Audiència de Catalunya durant el regnat de Ferran VII
Pedralbes: Revista d'historia moderna,

.- L' Epistolari del doctor Joan Francesc Rossell, una crònica política i diplomàtica del segle XVII
Pedralbes: Revista d'historia moderna,


oOo




   

COMENTARIS.-

20/2/16

ELS PENÚLTIMS.... al febrer.

RECULL DE FOTOGRAFIES
Tan sols fa un moment que he deixat el Restaurant l'Oliva, on he complimentat, juntament amb una trentena de companys més, "el penúltim dijous de cada mes".  Ara camino pel passeig central de la Gran Via de les Corts Catalanes cap a casa, a tocar de l'Hospital de Sant Pau. Tres quarts d'hora. Els faré com a penitència per haver-me excedit en el dinar. Estic capficat amb una llibreteta, però, de tant en tant, no deixo de mirar de reüll les dues ratlles blanques, llargues i paralel.lament estretes que delimiten el carril bici, de trista memòria.  Hi ha, en aquesta hora, poc trànsit de dues rodes. Tot i així un parell de ciclistes s'han vists obligats a sortir de la via,  ja que aquesta està obstruïda per un vianant que hi  avança despistat, desprès, s'han oblidat del carril i continuen  pel ben mig del passeig.  El cor m'ha fet un ai! : un xicot maduret ha aterrat, com una patacada,  al meu costat després de cruspir-se un pas zebra amb un monopatí. No ha estat rés. Continuo  el meu trajecte sense cap més ensurt i oblidant-me de la llibreteta.  El cotxes pugen per Aribau i baixen per Balmes. La gent va i ve. Els aparadors  marxen, en direcció contraria,desfilant al meu costat. Contemplo de lluny el perfil de la Sagrada Família, i a mesura que m'hi apropo el seu contorn es fa imponent, com un immens decorat. Miro de trobar nous plançons  en aquesta arbrada de pedres que no deixa de brotar. Segueixo per la familiar Avinguda Gaudi, de qui em despediré a l'última travessia, abans que em deixi davant la portalada de l'Hospital de Sant Pau. Tombo cap a la dreta i en un no rés, estic obrint la porta de casa meva.
Ah, se m'oblidava. Us volia dir que per unanimitat i a proposta del nostre coordinador, el proper dinar tindrà lloc el dia 21 d'abril, saltant-nos l'àpat del Dijous Sant, ja que tal com Déu mana: dejuni i abstinència. També ens perdrem,(quina llàstima !) la salutació coral a l'arribada de la Primavera, com teniem per costum.
Avui hem recuperat dues estampetes de l'any 1954. Una, fa referència a la Primera Missa de Mn, Blai Cots i Galito i l'altra reuneix a molta gent, amb motiu de la vestició de sotana. Estampa, aquesta última, que els relacionats seminaristes portaran físicament molt a prop del seu cor, com algú ha comentat.
Avui,també,  nous comensals han compartit, amb evident satisfacció, la llarga taula: Maties RIQUER,  Joan TEBÉ, Alfons VILÀ, J. BOSCH, Martín CAHISA  ...., Més endavant farem una relació de TOTS els companys, que en algun moment han participat d'aquests dinars.







8/2/16

DOLÇ RECORD.- Composició musical de Mn. Romero.


En les exèquies de mossèn Agustí Romero Aixàs que tingueren lloc l'estiu passat a l' església parroquial de  La Pobla de Segur, en el recolliment de l'ofertori, l'organista va interpretar una curta i emotiva peça musical. Posteriorment, en el parlament del senyor bisbe, em vaig assabentar que es tractava d'una obra del propi mossèn Romero, de nom "Dolç Record", composta a la memòria de la seva mare difunta. 

No fa massa, la família m'ha fet arribar la partitura i el músic del nostre curs, l'Arcadi Pejuan, l'ha interpretat al piano. Amb aquests ingredients hem confeccionat un petit vídeo com homenatge al nostre formador.









oOo


MISSATGES EMAIL I COMENTARIS  
( heu de clicar damunt Comentaris per obrir aquests)


-----------------------------
dolç record agusti romero
Atentament,
fina gallart
-----------------------------
Benvolgut amic: Em complau el recordatori que feu de la composició de Mn. Agustí Romero, interpretada a l'ofertori de la missa de difunts per l'organista Joan Degolllada, amb qui m'uneix una cordial relació. Justament tres dies després del defalliment de Mn. Agustí, vaig pujar al cor amb l'amic Degollada, i em mostrà la susdita composició, que vaig mirar d'interpretar jo mateix. Certament és una bonica i harmoniosa peça. Em digué que no en sabien res, i que l'havien trobat entre els seus papers. Una abraçada. Llorenç.
Ll.SANCHEZ VILANONA
------------------------------
Hola Benseny, et felicito per l`iniciativa d`aquest petít homenatge al nostre Mn Romero.
Mai mès ben dít, un record dolç.
Salut i un chíc de sort.
Agraït, josep.
Josep Muntaner
-----------------------------

26/1/16

DEFUNCIÓ de JESÚS FITÉ - Primari 1959



Jesús FITÉ, Primari 1959
Us volem fer saber a tots que  el nostre company ens ha deixat, no sense  avisar, perquè va passar, amb la força  que el caracteritzava, una llarga malaltia .

Finalment el càncer va poder amb ell i ens va deixar el dijous passat , dia  21.

No hi va haver cerimònia  d’enterrament perquè va donar el seu cos a la ciència, en una ultima mostra de solidaritat que el va caracteritzar.
Per els que hi vulgueu assistir es farà una cerimònia de comiat el dissabte vinent , dia 30, al Tanatori de Les Corts, a las 11 del matí.

El Jesús i la seva dona , la Carme, eren concorrents assidus de les trobades  que fem els de la nostra promoció des de fa moltíssims anys , a les que aportava la seva forma de ser amigable i sincera, molt propera a tothom.

Ara ens ha deixat i ja el trobem a faltar, i més ho farem en la pròxima trobada que serà si Déu vol, el proper mes de Març.

Ens agradaria que us recordeu del Jesús cada ú a la seva manera, els que voleu resar amb una pregària  ,els que estimeu la muntanya mirant  el cel des de les terres que ell tant estimava, els que valoreu l’amistat , recordant la que ell ens tenia, i tots  reflexionant  sobre el nostre pas en aquesta terra, i les alegries i tristeses que això, comporta . Com la mort del nostre company , i la soledat de la Carme, a la que volem oferir ja des de aquí, la nostra mes sincera companyia.



Ramon Cuadros 













MISSATGES I COMENTARIS:

Amics, m'uniré a la pregària amb la missa del dia 31 al Santuari de
Meritxell pel Jesús i per la seva esposa Carme i en comunió amb tots
vosaltres.
En comunió
Mossèn Ramon de Canillo


Varem col·laborar junts,amb mossèn Rosell, al campaments D'Andorra. En guardo un gran record. Inesborrable.
Ho sento moltíssim.

Josep M. Palà




23/1/16

"ELS PENÚLTIMS" Dinar gener 2016. Documents. Exèquies Mn. CASAL i Mn. MAS

Quan estic escrivint aquestes ratlles encara  ressona el "xivarri" dels companys, en el nostre primer dinar de l'any que encetem. Una munió d'amics van apareixent a l'ampla sala del restaurant l'Oliva gesticulant airosos i riallés, mentre es  saluden i acomoden a la taula, que, aquesta vegada, és escanyolida, llarga i sempre elàstica.  Sembla que hem fet el traspàs de l'any amb molt bon peu i en aquest nou encontre s'ha incrementat la concurrència.  En Jordi Badia, "encarregat" de liquidar el dinar,  confirma que hi han 31 comensals. En dono fe.  Sempre,el Jordi,  com correspont a un bon banquer, ha quadrat la caixa a la primera, exceptuant un dia en que va trigar un trajecte de metro per ajustar el deute: li faltava un comensal, 14€, i el xicot, molt disposat, - espero que això no ho llegeixi la seva santa esposa-  ho va ficar de la seva butxaca, però vet aquí, que en aquell desplaçament de retorn a casa, sacsejat dins el vagó atapeït de gent, se li va encendre la bombeta: ara hi caic, ja ho sé, jo no he pagat !


El dinar, com sempre, bo, i ara, millorat. El servei, amb la seva cantinela, atent i suficient. I el millor de tot, aquella plantada de comensals, amarada d'una alegria contagiosa,  intercanviant vells records, noticies d'actualitat i pronòstics de futur.

I una bona noticia. Ja m'he fet gran. A partir d'ara deixo de ser, ja era hora, el més jove de la colla. Un altre company, en Binefa, primari de 1963,  amb els seus 63 anys  ha arrabassat la meva trapelleria. Benvingut al grup.

I com acostuma a passar en aquests encontres, sempre hi ha algú que et fa entrega de documentació valuosa i groguenca per a públic coneixement. Aquí teniu doncs, la relació de tots els seminaristes  que ocupàren el Seminari Major, en el curs 1964-1965, ara fa cinquanta anys. Una collita molt prometedora que les inclemències "dels temps" van danyar greument.




oOo




 Hem recuperat de la llustrosa i "arquevivesca" revista Església d'Urgell, els espais que dedicàren a les exèquies, presidides pel arquebisbe, dels nostres formadors: mossèn  Fermí CASAL  i mossèn Josep MAS.








.

14/1/16

LA SEU D'URGELL MEDIEVAL- Pàgina web Ajuntament de la Seu.



La Seu d’Urgell ha creat una pàgina web i una guia per tal de realçar el seu patrimoni medieval. El projecte dona a conèixer el potencial històric i patrimonial del nucli medieval, que ha estat documentat darrerament. Per tal propòsit s’ha posat en marxa una pàgina web (laseumedieval.com) i ha senyalitzat tres itineraris turístics perquè el públic conegui els punts d’interès històric, artístic i urbanístic en què sobresurt la Seu medieval. Aquest conjunt gira al voltant de la Catedral de Santa Maria del segle XII, una obra íntegrament romànica i que és única a Catalunya. El projecte es basa en estudis elaborats per historiadors, arqueòlegs i arquitectes que han documentat el patrimoni històric de la ciutat. El batlle de la Seu, Albert Batalla, ha afirmat que ‘hem volgut que es redescobrís la Seu medieval a través de les tecnologies del segle XXI’.

La proposta turística pren forma a través de tres itineraris:

EL CENTRE HISTÒRIC, ressegueix el nucli medieval de la ciutat a partir de la catedral i el seu entorn monumental, el carrer dels Canonges, el carrer Major i les restes de l’antic recinte murallat. 
LA CIUTAT NOVA,  condueix als visitants a l’expansió de la Seu als segles XIX i XX, aquí hi apareix el nostre Seminari.
CASTELLCIUTAT, engloba les fortificacions de Castellciutat i està dedicat al singular patrimoni defensiu d’època moderna que envolta la Seu d’Urgell amb un conjunt que data del segle XVII, la Torre Solsona, la ciutadella de Castellciutat i el Castell. Des del punt de vista de l’enginyeria militar, és un dels conjunts més interessants de Catalunya.

La pàgina web permet als visitants endinsar-se als itineraris i consultar de manera àgil i ràpida tota la informació necessària a través de mapes, vídeos i textos en cinc idiomes.



oOo

LLISTA DE REPRODUCCIÓ dels VÍDEOS

 Al marge superior esquerra de la pantalla del vídeo,  hi han tres barres horitzontals, que clicant allí, s'obre la relació dels vídeos per a la seva visualització.





1.-ELS CONSTRUCTORS La Seu d'Urgell Medieval
2,-MUSEU DIOCESÀ La Seu d'Urgell Medieval
3.- L'ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL La Seu d'Urgell Medieval
4.- EL PALAU EPISCOPAL I EL SEU ENTORN La Seu d'Urgell Medieval
5.- L'ESGLÉSIA DE SANT AGUSTÍ La Seu d'Urgell Medieval
6.- EL CARRER DELS CANONGES (El carrer dels menestrals) La Seu d'Urgell Medieval
7.-CA L'ARMENTER La Seu d'Urgell Medieval
8.-LA COMUNITAT JUEVA, EL CARRER DE SANT EMIGDI La Seu d'Urgell Medieval
9.- CAL ROGER La Seu d'Urgell Medieval
10.- ESGLÉSIA DE SANT DOMÈNEC La Seu d'Urgell Medieval
11.-CLAUSTRE DE SANT DOMÈNEC La Seu d'Urgell Medieval
12.-ESPAI ERMENGOL La Seu d'Urgell Medieval
13.-LA PLAÇA. CARRER DELS CANONGES La Seu d'Urgell Medieval
14.-EL MOLÍ DE SOLDEVILA La Seu d'Urgell Medieval
15.-Mesures, mercats i artesans La Seu d'Urgell Medieval
16.-EL PORTAL D'ANDORRA. LES MURALLES La Seu d'Urgell Medieval
17.-SANT ERMENGOL La Seu d'Urgell Medieval
18.-MUSEU DIOCESÀ (2) EL BEATUS DE LA SEU D'URGELL La Seu d'Urgell Medieval
19.-L'AJUNTAMENT I PLAÇA DELS OMS La Seu d'Urgell Medieval
20.-ESGLÉSIA DE LA IMMACULADA La Seu d'Urgell Medieval
21.-PLAÇA DEL DEGANAT La Seu d'Urgell Medieval
22.-CAL SERRANO La Seu d'Urgell Medieval
23.-EL CARRER MAJOR La Seu d'Urgell Medieval
24.-Seu d'Urgell Medieval La Seu d'Urgell Medieval
25.-Mesures, mercats i artesans La Seu d'Urgell Medieval ( Duplicat? )
26,-LA COMUNITAT JUEVA, EL CARRER DE SANT EMIGDI La Seu d'Urgell Medieval (Duplicat ?)
27.-CAL ROGER La Seu d'Urgell Medieval (Duplicat?)











                                     

15/12/15

CONCERT DE NADAL de la Coral Canticorum - BONES FESTES


El passat diumenge, dia 13, a l'esglèsia parroquial de Sant Sebastià de Nou Barris (BCN), la Coral CANTICORUM que dirigeix el nostre company en Tito Sotelo, ens va delectar amb un acurat repertori de nadales i altres cançons, dins en el seu  tradicional  Concert de Nadal. 
Al recinte s'hi van aplegar una gran quantitat d'assistens, i entre aquests, una quinzena de companys de fatigues, bé, ara menys, ara companys de tiberis, que vàrem gaudir, escoltant i participant, del programa. 
Acabat el concert ens desplaçàrem al Local Social del barri, on els organitzadors,i entre ells el Tito, ens desitjàren unes Bones Festes des del tarimat, mentre a la sala no deixàven de traginar  safates repletes de pica-pica en companyia d'escumoses ampolles de cava.


Els companys de la Seu



SOPESDESAPOS amb aquest  vídeo,
 que recull parcialment el Concert, us vol desitjar 


UNS BONES FESTES de NADAL i UN VENTURÓS ANY NOU 2016







oOo


El nostre company, Miquel ZAMBUDIO DIAZ, el Miquelillo o Miguelillo, com té per costum quan arriben aquestes dates, ens obsequia amb una de les seves Mussolades d'hivern, tot desitjant-nos que passem unes BONES FESTES I FELIÇ 2016

  

MISTERIS D’EL CAIRE
  Mussolades 2015

Miquel Zambudio i Díaz


Encara no s’havia acabat de prendre el cafè amb llet de l’esmorzar, quan un cambrer molt atent va fer sortir el professor Rovira del restaurant, de forma discreta. A la recepció de l’hotel l’esperava un telèfon reposant sobre el taulell de marbre.

-Amigo doctor, mañana tenemos una reunión especial. No se comprometa con nada ni nadie. Le llamo más tarde.

La veu de l’Ahmed li va confirmar més tard que havia aconseguit una sortida molt especial. Es tractava de muntar a cavall en una zona propera a les Piràmides de Gizeh.


Al principi li va sobtar aquella proposta tan estranya, però després ho entendria i recordaria, en certa manera content, unes sessions dominicals que havia fet a la Hípica Severino de Sant Cugat, quasi obligat per una amiga de l’Helena. Almenys ara no faria el ridícul, encara que no era pas el mateix córrer per un lloc destinat a aprendre de muntar a cavall, com era aquella hípica de poble, que fer-ho per la sorra del desert egipci. Però aquesta sortida tenia altres finalitats, com coneixeria després.