19/12/16





Apunta-t'hi! 


BON NADAL 2016


De nou, i ja són cinc anualitats, Sopesdesapos vol compartir aquestes dates entranyables de Nadal amb tots vosaltres.

 

 Us  desitgem que tingueu unes Bones Festes i un millor Any Nou.




                                                                             

oOo


I com cada any, en Miquel Zambudio ens regala una petita narració de la Col.lecció d'hivern Mussolades


LA NOIA DE LA ROTONDA
   
                                                                                        

  



                                                  
   
                                                     Miquel Zambudio i Diaz                                                  
                                                     

                                                         La noia de la rotonda


-Senyor Jaume, el demanen el telèfon.
–Un moment, vinc de seguida.
-És urgent-, insistí la Marina amb cara seriosa, recordant les paraules de l’altre costat del fil telefònic.

La caixera no volia dir en veu alta al senyor Pujol, el seu director, que era la seva esposa qui esperava i amb veu de pocs amics.

El Jaume Pujol ja estava acostumat a les trucades diàries de la seva esposa, la Mercè Serrabasses  i li agradava fer-la esperar. Al cap i a la fi, era ell qui treballava i a més, avui tenia una visita una mica compromesa.

No havia esmorzat i ja portava més de quaranta minuts de conversa amb la Rut Fernández, la gerent de la immobiliària Promocions Vallesanes. La jove gerent li estava exposant la situació crítica de la empresa, la qual tenia a mig construir un edifici de pisos en una zona d’expansió de la ciutat.

Com sempre la seva dona era realment inoportuna i se prenia el telèfon, la cosa s’allargaria més de trenta minuts.

-Marina, digues a la Mercè que estic ocupat, i per estona. Que truqui més tard.

I era veritat. Pel que deia la gerent, no ho havia perspectives clares de vendre cap dels trenta pisos en construcció. Així, doncs, per acabar la construcció faria falta ampliar la hipoteca inicial. Però, com es pagarien les hipoteques si no es venien els pisos? La situació era límit i la empresa constructora havia decidit, si no arribaven diners,  paralitzar les obres amb totes les conseqüències. Una d’elles seria l’impagament de la hipoteca bancària de tres milions d’euros.

El Jaume Pujol començava a suar, sense poder trobar alternatives factibles, i la seva dona el marejava amb els seus capritxos.

 -Senyor Jaume, la seva dona em diu que tot són excuses i que té una urgència que no pot esperar- insistí de nou la Marina des de la porta del despatx.

-Senyoreta Rut, deixi’m uns segons, que tinc una trucada urgent, li va dir a la gerent aixecant-se una mica malhumorat per prendre el telèfon fora del despatx.

-Digues, Mercè, què passa ara? Li digué a la seva esposa de forma tallant. Tinc una visita molt important i no puc perdre el temps- continuà el senyor Pujol.

-Jaume, ja és hora que decideixis on passarem les vacances. Els nostres amics Jordi i l’Àngela han decidit fer un creuer pel mar Bàltic i nosaltres, com sempre, anirem a la platja de Sant Salvador.

-Sempre t’excuses que no tenim diners, però ja veus, a la meva amiga Àngela no li falten mai diners per comprar nous vestits i fer un viatge cada any per vacances -va contestar la dona mentre el Jaume escoltava sense dir res.


             

-Molt bé, Mercè, si això és tot, ja en parlarem a casa. Ara t’he de deixar, que m’espera una visita per tractar uns temes important- i va penjar sense que li donés temps a escoltar les lletanies que li enviava la Mercè, i  dirigint-se de nou al seu despatx.

La gerent Fernández era una dona jove, que no devia traspassar els trenta anys, amb estudis d’economia cursats a la UAB i amb un màster de Direcció d’Empreses d’Esade, i sobre tot amb moltes ganes d’escalar en el món empresarial. Clar que ara potser també s’hauria de replantejar el futur, una vegada resolt el tema de la constructora i la immobiliària que dirigia. El sector immobiliari es trobava en una crisi profunda i de ben segur hauria de buscar altres camins...

Com sempre que anava a visitar els directors bancaris i en aquesta ocasió potser amb més raó, la jove gerent s’havia posat un dels seus vestits més impactants. Havia de poder causar bona impressió al senyor Pujol, per poder resoldre la situació crítica en que es trobava la immobiliària. Aquell matí s’havia decidit per un vestit negre que li arribava a mitja cama, on unes fines mitges també negres –aquell color entusiasmava al senyor Pujol sense ella saber-ho- li donaven un aspecte més que provocatiu.

Aquell matí, tot just entrar al despatx de la sucursal, el Jaume Pujol es va adonar de seguida de l’aspecte impactant de la gerent. S’hauria volgut asseure al seu costat, en el lloc de la taula destinat als visitants, com en ocasions feia amb algun amic, però ni el moment ni la seva posició permetien que ho fes.

És per això que la trucada de la seva dona, tot i neguitejar-lo a causa de les seves continues reclamacions, li donaria la oportunitat de poder observar de nou i amb més bona posició, les boniques cames de la seva visitant.

-Senyor Jaume- li va enclastar ella, conscient de que el director estava pendent del seu físic, quan venia de deixar el telèfon, -què li sembla si quedem per dinar amb l’administrador, senyor Torrents? –Seria la manera de poder concretar alguns aspectes formals d’aquesta operació- va continuar la gerent, mentre el director seguia amb els ulls una mica desbordats el creuament de cames que la jove anava fent de forma més o menys conscient. (més que provocativa).

-Potser té raó, senyoreta Rut- li va respondre sense pensar-ho gaire el senyor Pujol, i pensant aleshores en unes altres cames que el tenien ben capficat i que no eren pas les de la seva dona.

Tot això succeïa des de que el cap de zona li havia proposat fer-se càrrec de la sucursal del sector industrial de Can Planes. Cada dia, al tornar a casa, per dinar obligatòriament amb la Mercè, es fixava amb aquella dona. Més enllà de la sortida de la ciutat i desprès de travessar la darrera rotonda, una noia, asseguda en una cadira de platja, esperava sense presses els futurs clients per oferir-los alguns serveis.

Abans d’arribar a la rotonda i des de lluny, ja es podien veure unes llargues cames, sempre adornades amb mitges negres, exposades a totes les inclemències del temps i que el sol les feia brillar d’una forma ostentosa.

Resultava prou difícil conèixer l’edat aproximada d’aquella noia, exposada al vent, al sol i a vegades també a la pluja, perquè sempre portava unes gran s ulleres fosques. Aquestes creaven també una certa curiositat als viatgers que li seguien més les cames que els moviments dels seu rostre.

Aclaparat i preocupat sempre per les hipoteques que s’anaven amuntegant amb els corresponents expedients impagats a causa de la crisi, i perquè no podia complir els objectius fixats mensualment pels caps dels serveis centrals de l’entitat bancària, el Jaume Pujol esperava cada dia l’arribada de la sortida de la feina, amb un cert nerviosisme però també amb un cert interès per a poder veure de nou aquella noia desconeguda de la rotonda.

I aquella noia, potser de forma casual, va arribar a introduir-se virtualment entre les hipoteques impagades.

-Bé, senyor Jaume, quedem pel dijous, al restaurant de Can Duran?- li va dir la gerent, que el va treure en segons d’altres pensaments que també l’amoïnaven.

-Sí, d’acord. Parli amb l’administrador i pensin en la proposta de solució que hem parlat- va respondre el director fent-li la darrera ullada a aquelles joves cames de gerent emprenedora.

-Marina, si telefona la meva dona, li diu que avui no aniré a dinar a casa. He oblidat de dir-li que tenim un dinar amb la immobiliària Promocions Vallesanes- va indicar el senyor Pujol a la caixera, mentre endreçava les carpetes i expedients que li omplien la taula del despatx. Però el Jaume Pujol realment estava pensant en un altre lloc.

-Li dius també que al vespre potser arribaré tard a casa. De ben segur hauré de venir a l’oficina a preparar l’expedient de la immobiliària, però això no cal que li expliquis- va tornar a dir a la Marina, ja des de la porta de la sucursal.

Realment el senyor Pujol no estava pensant tornar a la sucursal aquella tarda, perquè tenia altres plans: per fi havia decidit contactar amb la noia de la rotonda i aquell dinar de treball li facilitava les coses.

Can Duran era un restaurant construït per la família Duran en una antiga masia centenària, on s’havien deixat, encara que ben reformades, les antigues dependències de la casa pairal, inclosos alguns objectes antics  del treball del camp.

Amb uns preus discrets, el nou restaurant era ocupat ara de forma periòdica per nombrosos empleats bancaris, així com diversos directius d’algunes empreses properes al restaurant.

En una de les sales del gran menjador, ara utilitzada per determinats grups reduïts de comensals, els propietaris havien deixat encara les antigues menjadores destinades als animals de càrrega que tenien en la casa destinats al treball de camp.

-Senyor Pujol, he de dir-li amb tota sinceritat que no podem fer front al deute que la immobiliària manté amb la vostra entitat- li va dir l’administrador amb tota serietat, desprès de deixar la copa d’un vell Rioja sobre la taula.

-La situació és tant crítica- va continuar l’administrador- que ara mateix ja no podem seguir amb els treballs de construcció de l’edifici i haurem de prendre decisions totalment dràstiques, encara que totalment contràries als nostres principis empresarials.

Les dues botelles de Cune, collita del 2004, havien començat a fer ja algun efecte al director Pujol i el cap li bullia enormement, i es va decidir a prendre una determinació.

-Senyor Torrents, demà el trucaré. Ara he de fer una gestió important i els he de deixar. Passin demà per la sucursal i acabarem de tractar el tema- va dir el director aixecant-se i saludant a la resta de comensals.

Però realment el senyor Pujol aquella tarda tenia una feina molt especial. Havia pensat endur-se a la noia de la rotonda a un lloc que ja tenia preparat.

Eren ja les cinc de la tarda quan el Jaume Pujol va donar la primera volta per la rotonda propera al lloc on es trobava aquella noia, estudiant la forma de començar la conversa. Donaria, indecís,  una segona volta a la rotonda i per fi faria el que tantes vegades havia somiat fins i tot dormint.

-Hola, noia, puja que no tinc massa temps- li va dir el Jaume  desprès d’obrir-li la porta del seu vell renault. Pel camí ja m’explicaràs els teus serveis i els preus- va continuar amb veu mig trencada pels nervis o potser també pel Rioja que portava al cap el Jaume Pujol.

Aquelles llargues cames adornades, com sempre, amb mitges negres i que tant el tenien extasiat, ja es trobaven ara a un pam dels seus nassos i menys de les seves mans, i el van començar a neguitejar cada vegada que feia un canvi de marxes.

La noia seguia amb les ulleres de sol posades i sense deixar al descobert els ulls i per tant amb dificultat per poder saber de quin color devien ser. El Jaume, fixat en la carretera, tampoc podia fixar-se massa en els ulls de la noia, prou feina li donava la visió propera de les seves cames.

-Suposo que no anirem massa lluny. El meu temps també costa diners –va dir la noia mirant de  reüllada al director Pujol, qui ja conduïa més tranquil.

-No et preocupis pels diners, però ja arribem de seguida. És un apartament proper d’un bon amic. T’hi trobaràs molt bé- va dir el Jaume a la dona a qui només mirava de tant en tant.

                                       

 
El Jaume s’havia atansat a un bloc d’apartaments i ja es preparava per aparcar, quan la suposada noia, ara neguitosa ella, es va treure les ulleres de cop.

-Para, Jaume, ja està bé la broma. Que encara no m’has conegut? No voldràs pas que pugem ara a casa meva?

Al Jaume Pujol li van venir al cap totes les lletanies que coneixia, amb sants i sense sants. No comprenia com havia estat tant beneit. Portar més de trenta minuts a l’Àngela al seu costat i no l’havia reconegut.
-Ja tenia raó la seva dona, quan deia que la seva amiga Àngela no estava mai mancada de diners- va pensar sense saber ben bé què fer amb el cotxe.

I si es descuida, potser els seus amics haurien anat a fer el creuer del Bàltic amb els diners del Jaume!

-Suposo que no cal que et demani que de tot això, res al Jordi- li va dir l’Àngela al seu amic ben seriosa, i el Jaume va assentir amb el cap sense poder pronunciar cap paraula.

-I ara, porta’m a l’altra casa, perquè m’he de canviar de roba- va dir per fi la “noia” al senyor Jaume Pujol.


                                                           ************



Autor del text :  Miquel Zambudio i Diaz
Nadal de 2016


Col·lecció d’hivern MUSSOLADES

Any 2009 : La Verge viatja en autoestop
Any 2010 : Viatge sense retorn
Any 2011 :  La noia dels ulls verds
Any 2012 :  El darrer atemptat a Franco
Any 2013 :  La noia txeca que volia aprendre català
Any 2014 :  La Xina: I un fort vent va tancar la porta per sempre
Any 2015 :  Misteris d’El Caire


14/12/16

CONCERT DE NADAL 2016 - Coral CANTICORUM


Ja el tenim aquí:  el Concert de Nadal  de la Coral CANTICORUM que dirigeix el nostre company en Tito, Constantí Sotelo.
Aquest any, han convidat a la Coral Cants i Sons que participarà en algunes peces del concert.

Faran tres actuacions en llocs i dies diferents:

  Dissabte, dia 17 a les 20 hores : ESGLÉSIA DE SANT RAFAEL  Pl.Ca n'Ensenya, 4  BCN.

  Diumenge, dia 18 a les 18,30h : ESGLÉSIA DE SANT SEBASTIÀ. C/ Viladrosa 96   BCN

  Divendres, dia 23 a les 19 h.    : CASA VALÈNCIA. C/ Còrsega , 335  BCN




Des de fa uns quants anys, un grup de companys venim assistint al Concert que té lloc, el diumenge, a l'església de Sant Sebastià.

Aquest any no ho deixarem pas de fer: ens agrada l'escalfor de l'església i ens agrada, des dels seus bancs de fusta, escoltar i participar de les cançons i nadales entranyables ... i, també, ens agrada la invitació al Pica-pica que té lloc, tot seguit, al seu Local Social.

No disposem del repertori que ens oferiran, de totes maneres, com que no serà, suposo, molt diferent d'altres anys, ens en podem fer una idea reproduint el vídeo ,adjuntat més avall,  de part del Concert de l'any passat,





ANTECEDENTS: 


ASSISTENTS AL CONCERT DE NADAL 2015.
  AQUÍ, AL LOCAL SOCIAL, DESPRÉS DE L'APERITIU.





PETIT VÍDEO DE L'ACTUACIÓ. NADAL 2015




25/11/16

ELS PENÚLTIMS .- Novembre de 2016


Com ja és tradició,  tant si plou com si fa sol,  uns companys ex-seminaristes de la Seu, continuem retrobant-nos cada penúltim dijous de mes, en el  dinar de germanor, al restaurant Oliva de Barcelona, a tocar del Centre Comarcal Lleidatà. Pura coincidència.

Els assistents en aquest àpats , minven o augmenten en funció de les seves obligacions familiars o prescripcions mèdiques, però l'alegria, la xerrameca i la gresca no decauen.
Crec que aquesta última vegada hem passat de trenta tres comensals. Algun dia, farem una relació nominal de tots els que han compartit, des dels seus inicis, aquesta llarga taula. També , a veure si podem  enregistrar un petit vídeo, on els companys ens adrecessin unes poques paraules tot identificant-se. A l'altra banda ens volen sentir i  reconèixer.

Aquest cop, el nostre director de coral, en Sotelo, ens ha lliurat gratuïtament, com sempre, la partitura de  "Va, pensiero", obra coral del tercer acte de Nabucco de G. Verdi, que fou cantada a l'hora dels postres, sense assajos prèvis: res de res i a viva veu.

Escolteu-nos i gaudireu d'aquesta peça. Es nota la formació musical dels intèrprets, formació anhelada i esperonada,  en els seus seminaristes, pel  bisbe Iglesias. Escolteu, escolteu ...No és cap broma. Com  de bé ressonaria si hi haguéssim pogut dedicar uns minuts a assajar-la!


        

Aquest petit vídeo ja fou compartit, al mateix dia, en el grup, molt actiu,  de Wassap  " Companys de la Seu". Si encara no en formeu part i hi esteu interessats, podeu contactar amb el seu gestor l'Antonijoan, al telef.  607.73.03.11.

Tenim noticies, que el diumenge 18 de desembre a la tarda, a l'esglèsia de S. Sebastià de Nou Barris, tindrà lloc el tradicional Concert de Nadal.  Reserveu-vos aquesta data. Confirmarem més endavant tot el programa, quan el Tito ens el trameti.



TROBALLES

En Lluís GARRIGA, primari de 1945, ens ha fet arribar aquestes fotografies que penjarem a l'àlbum Altres Cursos.

 En unes, podeu contemplar  el silenci  de l'oratori vuit i  sentir la frescor del claustre acabat de regar.
En una altra hi veiem al famós auxiliar Coyo vigilant, des de l'entarimat ,a l'arrenglerada mainada de lluent clatell. Observant amb atenció, s'ha pogut identificar la closca del nostre company i amic, en Josep Anton Serrano: el penúltim de la segona filera de l'esquerra. Es confirmarà?
Ah! i la fama de l'auxiliar ?  Haurem d'esperar que sigui la una de la matinada per a poder desvelar-la, quan els nens se suposa que estaran al llit... i tindran la sort de no dormir al seminari.
I de la fotografia de  l'excursió no en sabem gran cosa. A veure si algú ens pot ajudar.





27/10/16

RECORDS MINISTERIALS .- Mn. Jordi GASCH



Mossèn Jordi GASCH, va ser ordenat sacerdot pel bisbe Ramon Iglésias  Navarri,  a la capella del Seminari.  Era a finals de novembre de l'any 1957. En la seva formació sacerdotal al seminari de la Seu, en els últims anys, va sofrir els  mètodes  del "pare" Quer, que no deixaren indiferent a ningú, i que ell els visqué com una  autèntica dictadura espiritual.


Desprès d'una dilatada tasca pastoral al bisbat,  que el portà de la vicaria de Ponts  a la rectoria de Puigcerdà, l'any 2007 li arribà  la seva jubilació que, des de llavors, la comparteix amb una colla de companys a la residència del Seminari.


Tot aquest llarg trajecte vital de cinquanta anys, ve relatat d'una manera ordenada i amena en aquest llibret de memòries,  de  mig centenar de pàgines,  anomenat:
Records Ministerials.





Si el vols llegir, clica damunt la imatge.


9/10/16

AINA, 40è ANIVERSARI. Mossèn R. Rosell, el nostre "mainader" al Seminari.


AINA, 40 anys de colònies a Canillo. (Andorra)



Les colònies populars de Canillo, iniciades per mossèn Ramon Rosell l’any 1976, quan ja portava alguns anys de rector en aquesta parròquia andorrana, celebren aquest any els seus 40 anys.

Mossèn Ramon, qui va ser auxiliar durants uns anys en el seminari menor de Sant Lluís, porta ja uns cinquanta anys de sacerdoci a Andorra. Fins fa poc, Rector del poble de Canillo, continua com administrador de la parròquia i encarregat de la Basílica de Meritxell, desprès de demanar la jubilació als 75 anys, i continua fent de coordinador principal de la Casa de Colònies d’Aina.

El centre d’Aina és un complex dedicat de forma especial a l’educació dels joves. Allà es formen els monitors que desprès s’encarregaran de les colònies d’estiu que es fan en aquest centre, situat a la sortida de Canillo en la direcció de França i molt a prop de l’església romànica de Sant Joan de Caselles.

Aina està obert tot l’any per a tota classe de grups, tant de joves com també d’adults que hi vulguin passar uns dies. Aquestes estades els serveix per a cobrir les despeses de les colònies estivals, on mossèn Ramon és el director i coordinador especial.

Durant l’any 2016, mossèn Ramon Rosell ha editat un llibre sobre els seus cinquanta anys de capellà a Andorra i la seva tasca d’escriptor, col·laborant amb la premsa andorrana des de fa molts anys.

També aquest any , mossèn Ramon, originari de Bellcaire d’Urgell, ha estat guardonat amb un reconeixement especial per la seva tasca amb els infants, pel Comitè Andorrà del Voluntariat i el Comú de Canillo ha dedicat un carrer a mossèn Rosell, per la seva tasca pastoral i implicació en la vida parroquial durant mig segle.

Miquel Zambudio


CLICA A LA FOTO PER ACCEDIR A LA WEB D'AINA




ENLLAÇOS

 -  AINA, néixer per créixer. Mossèn Ramon Rossell  Casa de colònies AINA


26/9/16

18ª TROBADA, PRIMARIS DEL 1951



      SALÀS de PALLARS







Ja ha passat un any de la última trobada d'Agramunt. Aquest any el lloc escollit és el poble de Salàs de Pallars, el dia 17 de Setembre, a l`Hotel Bertran.

Deixeu-me dir que aquest poble, anys enrere, va ser molt important, perquè allí es feia, cada any, la fira d'animals més gran de Catalunya.

L'assistència va ser de 33 companys, i tots contents per poder tornar-nos a trobar una vegada més. Això si, una mica més atrofiats pels anys que anem sumant i per aquest motiu alguns no pogueren venir, com també alguns mossèns amb els compromisos del seu ministeri.

Quinze de nosaltres vàrem quedar un dia abans i així poder veure alguns paisatges i racons amagats dels Pirineus. Cotxe en marxa i carretera amunt fins al punt de trobada a la Pobla de Segur.    

Agafàrem la carretera de Pont de Suert i per Senterada entrarem a la Vall Fosca fins a la Pobleta de Bellveí, on després de donar un vol pel poble anàrem a dinar a Cal Arturo, del que teníem bones referències.

 Desprès d'un mol bon dinar tocava tornar, i ho férem per diferent camí, entranyables racons i bonics pobles, Montcortès i llac, Bretuy, Peramea i Gerri de la Sal.

Aposentats a l'hotel i després de sopar férem una caminada pel poble, desconegut per tots nosaltres.
Es veu la influència que va tenir anys enrere. Molts edificis amb patis interior on es feien les fires d`animals.


Dissabte dia 17 fins a l’ hora convinguda anaven arribant el resto de companys, entre ells mossèn Esplandiu, que va estar 7 anys de capellà a aquest poble.
 
A les 11 hores començàrem la visita a les botigues museu: la Farmàcia, l’ Estanc, la Barberia, la Merceria i Queviures, anunciat amb un rètol (Ultramarinos i Coloniales) i finalment el Bar. Tot això és un referent de com es vivia al poble fins als anys 70.

Després d'una visita a l'església, on l’Esplandiu, acompanyat pel mossèn del poble Paco LLoret, ens explicà una mica sobre els seus any de capellà aquí, tocava anar a dinar.

Dinar de germanor que la mestressa de l'hotel ens preparà i que mols no ens podíem acabar.
Amb el sorteig de la figura que cada any fa la Pepita, dona del Malgrat, es posava punt final a la trobada, amb el compromís i desig que tots ens puguem tornar a trobar el proper any.


 Joan 
 




20/9/16

VATICÀ I CELIBAT - AMORS PROHIBITS


El passat dissabte dia 17, el Periódico va publicar un extens reportatge de C.ESCALES i R.DOMÈNECH, sobre el celibat i el Vaticà, amb testimonis d'ex-religiosos i ex-capellans, entre aquests, el nostre company en Constantí  Sotelo, que es vegueren obligats a penjar els hàbits "per amor".


"Mi único pecado ha sido enamorarme, le dije al obispo"
·  

Antonieta y Constantí se conocieron en el
 instituto de Balaguer donde él, cura, enseñaba



El verano de 1977, Constantí Sotelo (Pereira, Orense, 1939) emprendió el que probablemente sea uno de los viajes más duros que habrá hecho en su vida. En un Seat 600, viajó de Balaguer hasta La Seu d’Urgell, donde tenía cita con el señor obispo. Le iba a contar que se había enamorado. Él era sacerdote, totalmente vocacional. «Lloré de felicidad el día que me ordené, ahora hace 50 años», recuerda. Pero las lágrimas de emoción también surgían imaginando lo que más deseaba en aquel momento: poder vivir su amor con Antonieta Prats (Reus, 1952).
Ella había llegado al instituto de Balaguer como profesora interina de castellano, en sustitución temporal de otro docente. Él daba clases en el mismo centro. Palabras, vivencias, ideas, aficiones, una manera de ser y sentimientos, y también la fe religiosa que compartían les fue haciendo cada vez más cómplices de una relación que poco a poco fue demandando más espacio en común. «Sí, era el cura, pero también era compañero de trabajo», justifica Antonieta Prats.
«Cuando nos dimos cuenta del conflicto que suponía compaginar mi condición de sacerdote y nuestra relación como pareja, ya estábamos enamorados», dicen quienes hoy son padres de dos chicos y abuelos de tres nietos. «Nos escribíamos cartas y nos las entregábamos en mano», explica ella. «Quedábamos en algún bar y siempre llevábamos apuntes y libros para desplegar en la mesa, para simular que quedábamos para trabajar», rememora él.
RECIBO DE LA LUZ Y HUEVO FRITO
Un día, Antonieta le dijo a él: «Yo no me veo viviendo una historia contigo en la clandestinidad. Tenemos que compartir el recibo de la luz y el huevo frito». Se lo dijo en unos campamentos en Taizé, que la pareja hizo, acompañada de alumnos y otros profesores del instituto. «Fue la primera vez que dormimos juntos», recuerda Sotelo. «En un saco de dormir cada uno, claro, y en una sala donde dormía más gente», puntualiza.
"En aquel viaje, cada uno conducía un coche y, cuando nos adelantábamos, nos hacíamos señales, con las luces de posición y de freno», recuerdan. Una cincuentena de cartas clandestinas durante casi un año, algunas de las cuales todavía conservan, fueron recogiendo la esencia de aquel amor que, finalmente Constantí Sotelo sintió la necesidad ética de dar a conocer al obispo. «Le dije: no tengo una crisis vocacional, enamorarme es el único pecado que he cometido. He sido siempre fiel a mi celibato como sacerdote, y no creo que mi vocación y mi amor a una mujer sean una contradicción». Así fue como Sotelo introdujo su petición de poder vivir su amor en pareja sin tener que colgar el hábito.
«Sabía que me diría que no», prosigue. «Primero, porque el Derecho Canónico no lo permite, pero también porque, como copríncipe de Andorra, el obispo de La Seu no se podía salir de la raya».
Ahí acabaron sus días como cura. Marchó con Antonieta a Barcelona, donde dio clases de religión y música en un par de institutos. La pareja encarriló su nueva vida, siempre conectada a la iglesia. «Siempre agradeceré todo el bien que me hizo el obispado de La Seu enviándome al instituto de Balaguer», concluye.

Amores prohibidos por el Vaticano

El relevo del obispo de Mallorca por una supuesta relación sentimental 
 reabre el debate del celibatoEl Sínodo de la Amazonia estudiará ordenar 
sacerdotes a hombres casados de probada fe y no jóvenes.

·       
"La cuestión de los curas casados está en mi agenda", pero también: "El celibato sacerdotal permanecerá tal como está". Las dos frases del papa Francisco, pronunciadas con un año de distancia entre la una y la otra, resumen la peliaguda situación en la que se encuentra eldebate sobre el celibato dentro de la Iglesia católica. A más de tres años de su elección, Francisco transmite la impresión de querer 'hacer algo' en este ámbito, pero lo cierto es que lo único que ha hecho en esta materia, o al menos lo último, ha sido apartar del cargo al obispo de Mallorca, Javier Salinas, por una supuesta relación sentimental con su secretaria.
Tal vez la primera novedad, que decepcionará a los católicos progresistas, llegue de la lejana Amazonia. El año pasado se rumoreó que el Papa había pedido por carta al cardenal Claudio Hummes, de 82 años, gran amigo de Bergoglio, una reflexión sobre la posibilidad de ordenar sacerdotes a hombres de probada fe, casados, no jóvenes y con una vida ejemplar. Sería solo en la periférica Amazonia, una región más grande que muchos países, donde un solo párroco puede tener que administrar 60 comunidades.
El Vaticano ha desmentido el rumor. "No hay ninguna carta", respondió un portavoz. Pero el tema ha vuelto estos días a la actualidad al ser introducido en el próximo Sínodo de la Amazonia, que está propiciando precisamente el cardenal Hummes.
MUCHAS EXCEPCIONES
En la Iglesia de Roma ya existen unos 100.000 curas casados (sobre un total de 420.000) y con familia, que ejercen sus funciones. Están los ortodoxos de rito latino (fieles a la Santa Sede desde que se produjo el cisma del siglo XI), que antes de ser ordenados curas pueden elegir si casarse o no, aunque de hacerlo no podrán ser nunca obispos. Están también los varios centenares de sacerdotes de la Iglesia anglicana, separada de Roma, que pidieron regresar cuando aquella confesión de Inglaterra abrió sus puertas a los curas gais y al sacerdocio y obispado de las mujeres: el papa Benedicto XVI les aceptó con sus esposas e hijos, creando para ellos una diócesis sin territorio. Y en los países excomunistas del Este de Europa todos los curas fueron castigados por los regímenes, obligados a ser obreros y abandonados a su suerte ya que el Vaticano no pudo seguir en contacto con ellos. La mayoría se casaron, pero al caer el Muro de Berlín, fueron localizados por la Iglesia y reincorporados, porque en aquellos países ya no había curas.
CURAS CON ESPOSA
·         DISPENSA DEL CELIBATO Un sacerdote puede pedir la dispensa del celibato, que generalmente termina con la concesión, aunque no suprime el hecho de que el interesado permanezca siendo cura, ya que su ordenación es de por vida, pero no puede actuar como tal. Aun así, algunos ejercen más o menos clandestinamente..
·         SUSPENSIÓN 'A DIVINIS' Si un cura abandona la sotana sin dar cuentas al Vaticano, suele ser suspendido 'a divinis', o sea que ya no puede actuar más como sacerdote. Hasta Pablo VI (1963-1978), las dispensas del celibato constituían una excepción, pero sucesivamente la práctica se suavizó. Los dispensados actuales serían unos 60.000.
·         UNA LEY 'MODERNA' El celibato no es un dogma (algo intocable) sino una ley. Los evangelios no hablan de ello (san Pedro tenía una suegra). Las primeras restricciones empiezan en el siglo IV, se refuerzan en el siglo XI y en el XVI se establece la ley actual. Durante más de 12 siglos era frecuente que los curas convivieran o frecuentasen a prostitutas.
·         EL CASO DEL PAPA BORJA El caso más conocido de la historia sexual de los eclesiásticos es el del Papa Borja, Alejandro VI, con tres hijos habidos de una cortesana antes de ser elegido y uno cuando ya era Papa, que fue conocido con el eufemismo de Infante Romano. Lo ha documentado el historiador catalán Miquel Batllori.
Se trata de casos justificados por las vicisitudes de la historia, al lado de los cuales existen las situaciones de los díscolos, curas y obispos que un día se enamoraron, empezaron a convivir con una mujer, tuvieron hijos. Algunos abandonaron la Iglesia, pero otros reivindican su derecho a seguir ejerciendo como sacerdotes. Hay también numerosos curas, principalmente en África, con familias a cargo de los presupuestos de las diócesis.
65.000 CASOS
Existen varias plataformas que reúnen a los sacerdotes casados o les apoyan, como Diálogo, la Asociación de Sacerdotes Obreros Casados y Somos Iglesia. "No queremos justificaciones bíblicas ni cambiar el derecho canónico [eclesiástico], sino solo poder volver a ejercer el ministerio", explica el expárroco casado y punto de referencia Giuseppe Serrone. Afirma que "no existen estadísticas oficiales públicas" sobre los curas casados, aunque cifra en unos 65.000 los casos que se habrían producido en 40 años.
Desde su propia experiencia, informa Carme Escales, el exjesuita Santiago Díaz de Quijano también aboga por la revisión del celibato. Antes de dejar la compañía de Jesús,"iba de psiquiatra en psiquiatra, estaba deshecho", confiesa. "Mi corazón y mi cuerpo no entendían la castidad", dice. "En la vida, hay sufrimiento que genera vida, que forma a la persona y la hace más serena, pero hay otro que no genera nada de eso, y en este último me sentía yo", recuerda. De modo que a los 28 años dejó de ser jesuita y a los 31 conoció a la que sería su esposa y madre de sus tres hijos.

REGLA DE VIDA, NO DOGMA
Respondiendo a las preguntas que le hicieron cinco curas casados en el 2015, invitados a su casa del Vaticano, Jorge Bergoglio dijo que "se trata de una cuestión a la que la Iglesia da importancia, que está en la agenda de la Congregación [ministerio] del Clero, aunque no es fácil de resolver". El celibato de los sacerdotes "no es un dogma de fe sino una regla de vida", por lo que "la puerta está siempre abierta" a un cambio, "si bien en este momento hay otros temas sobre la mesa", respondió a los periodistas regresando de Tierra Santa. La pregunta partía de una carta que 26 mujeres, esposas de curas, habían escrito al Papa "para romper el muro de silencio y de indiferencia con el que chocamos cada día".
MENSAJES CONTRADICTORIOS
Juan Pablo II se negó a separar el celibato del sacerdocio y también Benedicto XVI. En febrero de este año, Pietro Parolin, secretario de Estado del Vaticano, dijo en un simposio que "la reforma del celibato no está bajo examen del Papa, no que yo sepa por lo menos". Finalmente, el Papa, hablando a los obispos italianos, dijo este año que "el celibato sacerdotal permanece como es", lo que pareció contradecir que estaba en su agenda. A menos que desde la Amazonia llegue un primer paso.

"Dejé de ser fraile porque quería enamorarme"


Eduard y Maria Jesús, antes que pareja, padres, abuelos y heladeros fueron capuchino, él, y religiosa secular, ella
·    


Entre estantes de libros y poemas de Pedro Salinas y Joan Salvat-Papasseit, los versos fueron hilvanando la atracción entre Eduard Eroles (El Poal, 1946) y Maria Jesús Martí (Ciutadella, 1938).
Él había sido fraile capuchino y ella, monja secular. Ella trabajaba en El Hogar del Libro, en la barcelonesa calle de Bergara, también cantaba y formaba parte de grupos de folk. La pareja se había conocido, unos años atrás, en un curso de música en Lleida. Y fue el reencuentro fortuito en la librería el que fijó el inicio de una fecunda amistad.
"La complementariedad y la sintonía nos unía", expresa Eduard Eroles. "Compartíamos poemas, y era como tirarnos florecitas. La transparencia de sus ojos azules, su sencillez y sinceridad, pero también sus inquietudes y generosidad me enamoraron", evoca Eroles, que antes de dejar los hábitos ya ansiaba encontrar el amor."Yo no dejé de ser capuchino porque me hubiera enamorado, sino porque quería enamorarme".
Siendo estudiante de Teología, Eroles participó en la Caputxinada y en la manifestación de curas de la Via Laietana, en 1966. El reconocimiento de los derechos de la mujer ha implicado socialmente a este exfraile que, con 12 años, entró en el seminario menor de los capuchinos de Igualada. "Uno de ellos había venido a la escuela a hacernos juegos de magia y nos habló de las misiones", recuerda. "Yo no sentía una especial revelación, pero me sedujo la idea de salir del pueblo", afirma.
COMO ANTES DEL SIGLO XIX
"En 1970, dejé la orden. No me sentía lleno interiormente, ni acompañado", confiesa. "Además, el Concilio Vaticano II había anunciado muchos cambios en la Iglesia que no llegaron", prosigue. "El respeto a la figura de la mujer y la vida en común de hombres y mujeres en la Iglesia ni se tocaba", dice. "La mujer obtuvo su derecho a votar y a elegir cuándo ser madre, pero la iglesia seguía como antes del siglo XIX, en otra órbita", prosigue. "Y mientras en la iglesia oriental católica ortodoxa curas y monjas se casan, nuestra obediencia latina aún hace del celibato un tema tabú", compara. "El Concilio acabó en 1965, y en los años 70, hubo grandes crisis y desafecciones religiosas, casi el 80% de menores de 35 años dejaron el convento al no hallar en la Iglesia apoyo interior y afectivo", declara Eduard Eroles.
Maria Jesús Martí también había dejado su vida religiosa, aunque por otros motivos. Estuvo muchos años en un instituto secular católico, cuyos miembros profesan los tres consejos evangélicos de castidad, pobreza y obediencia. "Me encargaba de la enseñanza musical, hasta que murió mi hermana y tuve que ocuparme de mis seis sobrinos huérfanos", explica Martí, que tenía 33 años cuando conoció a Eduard, con quien tiene hoy dos hijos y cuatro nietos.
HELADEROS
"Nuestra religión la tradujimos en ayudar y estar con la gente", precisa Martí. "No deshicimos nuestra vida, seguimos teniendo amigos frailes y monjas, pero ampliamos amistades y familia. Vivimos como cualquier creyente", dice.
Sobre la reciente destitución del obispo de Mallorca Javier Salinas por su relación con una mujer, Maria Jesús Martí apunta: "En Menorca tenemos un dicho: 'Som de terra i terrajam'. Flaquezas y tentaciones tenemos todos, somos así. Por nada del mundo juzgaría si alguien hace bien o mal, pero la mentira me duele en el alma".
La pareja aprendió el oficio de heladero y en 1982, abrió Sa gelateria de Menorca, que hoy sirve delicias artesanales en tres heladerías propias y en cinco franquiciadas. "Compartimos nuestra felicidad con los otros, con la dulzura de un helado", concluye Eroles.

"Quería ser madre y opté por la reproducción asistida"
Laura Steegmann fue monja franciscana hasta que su deseo de tener hijos pudo más



· 
A los 21 años, su experiencia en una misión con monjas franciscanas, en Argentina, hizo que Laura Steegmann (Barcelona, 1974) se sintiera atraída por la vida religiosa. Así, la joven, que había estudiado enfermería en Barcelona, se formó en teología en Madrid y Salamanca y partió de misiones.
Tras un año en Benin (África), regresó a Madrid, donde trabajó con niños con discapacidad en una comunidad franciscana y en un centro asistencial de los religiosos camilos para ancianos. Esto llenó su vida durante más de diez años. "Me sentía feliz y segura", recuerda.
Pero, meses antes de cumplir los 34 años, empezó a sentir muchas ganas de ser madre. "Siempre pienso que la vida cambia porque cada cual elige caminos a seguir", verbaliza Steegmann. "Y donde eres feliz es donde debes estar. La felicidad cambia de lugar, y eso me ha enseñado a tener la mente abierta, hay que estar preparada para los cambios".
No tomó de un día para otro la decisión de dejar los hábitos para ser madre, puntualiza Steegmann. "Pasé un año reflexionando sobre ello, y compartiendo mi inquietud con la comunidad de religiosas".
Cuando al fin se decidió, Steegmann estaba lista para seguir la estela de la felicidad. "Mi vida como religiosa fue muy rica, aprendí mucho, pero empecé a desear que mi felicidad tocara más con los pies en el suelo, que fuera más humana y vinculante, con lazos afectivos más fuertes. Y eso fue lo que sentí que me ofrecía la maternidad", relata.
LA FIGURA DE UN HOMBRE
Antes de hacerse monja a los 21 años, Laura Steegmann se había sentido atraída por algún chico, pero no había llegado a formalizar ninguna relación. Y a los 35, recién secularizada por su deseo de ser madre, no consideraba la figura de un hombre necesaria para culminar su felicidad. Sobre todo, no veía fácil hallar a uno que encajase en su proyecto de vida. "Era consciente de que, a aquella edad, la reserva ovárica disminuía, lo tenía que hacer ya, porque se me pasaba el arroz, y opté por la reproducción asistida para ser madre más rápidamente", explica. "Más allá de que haya un padre o una madre, la familia está allí donde se vive el amor con intensidad. Donde hay amor, hay una familia. Sé que la vida puede cambiar, y estoy abierta a ello, pero no busco una pareja. El placer es bueno y es vida, pero no se vive solo a través del sexo, ese es solo un medio. La afectividad es otro, y yo ahora me siento feliz y plena afectivamente", confiesa.
LLEGARON NICO Y NIL
Con una primera fecundación, llegó Nico, que hoy tiene cinco años. Y, cuatro años después, le fueron transferidos embriones congelados del primer tratamiento, y llegó Nil, que ha cumplido 18 meses. "Afortunadamente, en la residencia en la que sigo trabajando –es directora de enfermería en cuidados paliativos– los hermanos camilos tienen una mente muy abierta y respetaron mi nueva situación, valoran a la persona más allá de sus opciones de vida", celebra. "Con nosotros, hay muchos excamilos trabajando, y algunos dejaron la comunidad para vivir en pareja, y mantienen muy buena relación con la orden".