Us desitgem que tingueu unes Bones Festes i un millor Any Nou.
oOo
I com cada any, en Miquel Zambudio ens regala una petita narració de la Col.lecció d'hivern Mussolades
LA NOIA DE
LA ROTONDA
Miquel Zambudio i Diaz
La noia de la rotonda
-Senyor Jaume, el demanen el
telèfon.
–Un moment, vinc de seguida.
-És urgent-, insistí la Marina amb cara seriosa,
recordant les paraules de l’altre costat del fil telefònic.
La caixera no volia dir en veu
alta al senyor Pujol, el seu director, que era la seva esposa qui esperava i
amb veu de pocs amics.
El Jaume Pujol ja estava
acostumat a les trucades diàries de la seva esposa, la Mercè Serrabasses
No havia esmorzat i ja portava
més de quaranta minuts de conversa amb la Rut Fernández
Com sempre la seva dona era
realment inoportuna i se prenia el telèfon, la cosa s’allargaria més de trenta
minuts.
-Marina, digues a la Mercè que estic ocupat, i
per estona. Que truqui més tard.
I era veritat. Pel que deia la
gerent, no ho havia perspectives clares de vendre cap dels trenta pisos en
construcció. Així, doncs, per acabar la construcció faria falta ampliar la
hipoteca inicial. Però, com es pagarien les hipoteques si no es venien els
pisos? La situació era límit i la empresa constructora havia decidit, si no
arribaven diners, paralitzar les obres
amb totes les conseqüències. Una d’elles seria l’impagament de la hipoteca
bancària de tres milions d’euros.
El Jaume Pujol començava a suar,
sense poder trobar alternatives factibles, i la seva dona el marejava amb els
seus capritxos.
-Senyor Jaume, la seva dona em diu que tot són
excuses i que té una urgència que no pot esperar- insistí de nou la Marina des de la porta del
despatx.
-Senyoreta Rut, deixi’m uns
segons, que tinc una trucada urgent, li va dir a la gerent aixecant-se una mica
malhumorat per prendre el telèfon fora del despatx.
-Digues, Mercè, què passa ara? Li
digué a la seva esposa de forma tallant. Tinc una visita molt important i no
puc perdre el temps- continuà el senyor Pujol.
-Jaume, ja és hora que decideixis
on passarem les vacances. Els nostres amics Jordi i l’Àngela han decidit fer un
creuer pel mar Bàltic i nosaltres, com sempre, anirem a la platja de Sant
Salvador.
-Sempre t’excuses que no tenim
diners, però ja veus, a la meva amiga Àngela no li falten mai diners per
comprar nous vestits i fer un viatge cada any per vacances -va contestar la
dona mentre el Jaume escoltava sense dir res.
-Molt bé, Mercè, si això és tot,
ja en parlarem a casa. Ara t’he de deixar, que m’espera una visita per tractar
uns temes important- i va penjar sense que li donés temps a escoltar les
lletanies que li enviava la
Mercè , i dirigint-se
de nou al seu despatx.
La gerent Fernández era una dona
jove, que no devia traspassar els trenta anys, amb estudis d’economia cursats a
la UAB i amb un
màster de Direcció d’Empreses d’Esade, i sobre tot amb moltes ganes d’escalar
en el món empresarial. Clar que ara potser també s’hauria de replantejar el
futur, una vegada resolt el tema de la constructora i la immobiliària que
dirigia. El sector immobiliari es trobava en una crisi profunda i de ben segur
hauria de buscar altres camins...
Com sempre que anava a visitar
els directors bancaris i en aquesta ocasió potser amb més raó, la jove gerent
s’havia posat un dels seus vestits més impactants. Havia de poder causar bona
impressió al senyor Pujol, per poder resoldre la situació crítica en que es trobava
la immobiliària. Aquell matí s’havia decidit per un vestit negre que li
arribava a mitja cama, on unes fines mitges també negres –aquell color
entusiasmava al senyor Pujol sense ella saber-ho- li donaven un aspecte més que
provocatiu.
Aquell matí, tot just entrar al
despatx de la sucursal, el Jaume Pujol es va adonar de seguida de l’aspecte
impactant de la gerent. S’hauria volgut asseure al seu costat, en el lloc de la
taula destinat als visitants, com en ocasions feia amb algun amic, però ni el
moment ni la seva posició permetien que ho fes.
És per això que la trucada de la
seva dona, tot i neguitejar-lo a causa de les seves continues reclamacions, li
donaria la oportunitat de poder observar de nou i amb més bona posició, les
boniques cames de la seva visitant.
-Senyor Jaume- li va enclastar
ella, conscient de que el director estava pendent del seu físic, quan venia de
deixar el telèfon, -què li sembla si quedem per dinar amb l’administrador,
senyor Torrents? –Seria la manera de poder concretar alguns aspectes formals
d’aquesta operació- va continuar la gerent, mentre el director seguia amb els
ulls una mica desbordats el creuament de cames que la jove anava fent de forma
més o menys conscient. (més que provocativa).
-Potser té raó, senyoreta Rut- li
va respondre sense pensar-ho gaire el senyor Pujol, i pensant aleshores en unes
altres cames que el tenien ben capficat i que no eren pas les de la seva dona.
Tot això succeïa des de que el
cap de zona li havia proposat fer-se càrrec de la sucursal del sector
industrial de Can Planes. Cada dia, al tornar a casa, per dinar obligatòriament
amb la Mercè ,
es fixava amb aquella dona. Més enllà de la sortida de la ciutat i desprès de
travessar la darrera rotonda, una noia, asseguda en una cadira de platja, esperava
sense presses els futurs clients per oferir-los alguns serveis.
Abans d’arribar a la rotonda i
des de lluny, ja es podien veure unes llargues cames, sempre adornades amb
mitges negres, exposades a totes les inclemències del temps i que el sol les
feia brillar d’una forma ostentosa.
Resultava prou difícil conèixer
l’edat aproximada d’aquella noia, exposada al vent, al sol i a vegades també a
la pluja, perquè sempre portava unes gran s ulleres fosques. Aquestes creaven
també una certa curiositat als viatgers que li seguien més les cames que els
moviments dels seu rostre.
Aclaparat i preocupat sempre per
les hipoteques que s’anaven amuntegant amb els corresponents expedients
impagats a causa de la crisi, i perquè no podia complir els objectius fixats
mensualment pels caps dels serveis centrals de l’entitat bancària, el Jaume
Pujol esperava cada dia l’arribada de la sortida de la feina, amb un cert
nerviosisme però també amb un cert interès per a poder veure de nou aquella
noia desconeguda de la rotonda.
I aquella noia, potser de forma
casual, va arribar a introduir-se virtualment entre les hipoteques impagades.
-Bé, senyor Jaume, quedem pel
dijous, al restaurant de Can Duran?- li va dir la gerent, que el va treure en
segons d’altres pensaments que també l’amoïnaven.
-Sí, d’acord. Parli amb
l’administrador i pensin en la proposta de solució que hem parlat- va respondre
el director fent-li la darrera ullada a aquelles joves cames de gerent
emprenedora.
-Marina, si telefona la meva
dona, li diu que avui no aniré a dinar a casa. He oblidat de dir-li que tenim
un dinar amb la immobiliària Promocions Vallesanes- va indicar el senyor Pujol
a la caixera, mentre endreçava les carpetes i expedients que li omplien la
taula del despatx. Però el Jaume Pujol realment estava pensant en un altre
lloc.
-Li dius també que al vespre
potser arribaré tard a casa. De ben segur hauré de venir a l’oficina a preparar
l’expedient de la immobiliària, però això no cal que li expliquis- va tornar a
dir a la Marina ,
ja des de la porta de la sucursal.
Realment el senyor Pujol no
estava pensant tornar a la sucursal aquella tarda, perquè tenia altres plans:
per fi havia decidit contactar amb la noia de la rotonda i aquell dinar de
treball li facilitava les coses.
Can Duran era un restaurant
construït per la família Duran en una antiga masia centenària, on s’havien
deixat, encara que ben reformades, les antigues dependències de la casa pairal,
inclosos alguns objectes antics del
treball del camp.
Amb uns preus discrets, el nou
restaurant era ocupat ara de forma periòdica per nombrosos empleats bancaris,
així com diversos directius d’algunes empreses properes al restaurant.
En una de les sales del gran
menjador, ara utilitzada per determinats grups reduïts de comensals, els
propietaris havien deixat encara les antigues menjadores destinades als animals
de càrrega que tenien en la casa destinats al treball de camp.
-Senyor Pujol, he de dir-li amb
tota sinceritat que no podem fer front al deute que la immobiliària manté amb
la vostra entitat- li va dir l’administrador amb tota serietat, desprès de
deixar la copa d’un vell Rioja sobre la taula.
-La situació és tant crítica- va
continuar l’administrador- que ara mateix ja no podem seguir amb els treballs
de construcció de l’edifici i haurem de prendre decisions totalment dràstiques,
encara que totalment contràries als nostres principis empresarials.
Les dues botelles de Cune, collita del 2004, havien començat
a fer ja algun efecte al director Pujol i el cap li bullia enormement, i es va decidir
a prendre una determinació.
-Senyor Torrents, demà el
trucaré. Ara he de fer una gestió important i els he de deixar. Passin demà per
la sucursal i acabarem de tractar el tema- va dir el director aixecant-se i
saludant a la resta de comensals.
Però realment el senyor Pujol
aquella tarda tenia una feina molt especial. Havia pensat endur-se a la noia de
la rotonda a un lloc que ja tenia preparat.
Eren ja les cinc de la tarda quan
el Jaume Pujol va donar la primera volta per la rotonda propera al lloc on es
trobava aquella noia, estudiant la forma de començar la conversa. Donaria,
indecís, una segona volta a la rotonda i
per fi faria el que tantes vegades havia somiat fins i tot dormint.
-Hola, noia, puja que no tinc
massa temps- li va dir el Jaume desprès
d’obrir-li la porta del seu vell renault.
Pel camí ja m’explicaràs els teus serveis i els preus- va continuar amb veu mig
trencada pels nervis o potser també pel Rioja que portava al cap el Jaume
Pujol.
Aquelles llargues cames
adornades, com sempre, amb mitges negres i que tant el tenien extasiat, ja es
trobaven ara a un pam dels seus nassos i menys de les seves mans, i el van
començar a neguitejar cada vegada que feia un canvi de marxes.
La noia seguia amb les ulleres de
sol posades i sense deixar al descobert els ulls i per tant amb dificultat per
poder saber de quin color devien ser. El Jaume, fixat en la carretera, tampoc
podia fixar-se massa en els ulls de la noia, prou feina li donava la visió
propera de les seves cames.
-Suposo que no anirem massa
lluny. El meu temps també costa diners –va dir la noia mirant de reüllada al director Pujol, qui ja conduïa
més tranquil.
-No et preocupis pels diners,
però ja arribem de seguida. És un apartament proper d’un bon amic. T’hi
trobaràs molt bé- va dir el Jaume a la dona a qui només mirava de tant en tant.
El Jaume s’havia atansat a un
bloc d’apartaments i ja es preparava per aparcar, quan la suposada noia, ara
neguitosa ella, es va treure les ulleres de cop.
-Para, Jaume, ja està bé la
broma. Que encara no m’has conegut? No voldràs pas que pugem ara a casa meva?
Al Jaume Pujol li van venir al
cap totes les lletanies que coneixia, amb sants i sense sants. No comprenia com
havia estat tant beneit. Portar més de trenta minuts a l’Àngela al seu costat i
no l’havia reconegut.
-Ja tenia raó la seva dona, quan
deia que la seva amiga Àngela no estava mai mancada de diners- va pensar sense
saber ben bé què fer amb el cotxe.
I si es descuida, potser els seus
amics haurien anat a fer el creuer del Bàltic amb els diners del Jaume!
-Suposo que no cal que et demani
que de tot això, res al Jordi- li va dir l’Àngela al seu amic ben seriosa, i el
Jaume va assentir amb el cap sense poder pronunciar cap paraula.
-I ara, porta’m a l’altra casa,
perquè m’he de canviar de roba- va dir per fi la “noia” al senyor Jaume Pujol.
************
Autor del text : Miquel Zambudio
i Diaz
Nadal de 2016
Col·lecció d’hivern MUSSOLADES
Any 2009 : La Verge viatja en autoestop
Any 2010 : Viatge sense retorn
Any 2011 : La noia dels ulls
verds
Any 2012 : El darrer atemptat a
Franco
Any 2013 : La noia txeca que
volia aprendre català
Any 2014 : La Xina: I un fort
vent va tancar la porta per sempre
Any 2015 : Misteris d’El Caire
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada