21/6/15

5ª TROBADA (2015) PRIMARIS DE 1961- La Seu d'Urgell



Trobada 2015 dels Primaris del 1961 a La Seu


ESTAMARIU

Enguany la nostra trobada anual dels Primaris del 1961 ha estat molt diferent del que prevèiem quan ens vam acomiadar l’any passat a Andorra. El primer dia, fins acabar el dinar, va transcórrer en el marc nou i molt emotiu d’una trobada general de tothom que hagués passat per aquella Casa Gran de La Seu, acompanyats ara amb la família més propera. Un altre cronista, l’amic Miquel Zambudio, descriu ja molt bé els detalls d’aquesta primera part de la trobada. Amb tot i això, des de la perspectiva específica de la nostra promoció del 1961, deixeu-me només confirmar l’alegria de retrobar molts companys dels altres cursos. Després d’haver-los perdut completament de vista durant potser 40 anys o més, ens han fet recordar junts i amb molta més intensitat vivències comunes lligades a aquells anys d’adolescència i primera joventut. Cal incloure-hi aquí antics “germans grans”, avui capellans o no, que en aquells anys de santa innocència ens semblava que encarnaven el futur sacerdotal al que, amb més o menys il·lusió, ens sentíem cridats. Avui els continuem veient com a “germans grans”, però no tan encimbellats damunt d’un pedestal, sinó molt més propers, com veritables companys, amb qui compartíem el pa, les il·lusions i les limitacions.

La segona part de la nostra trobada com a Primaris del 1961, prolongació d’aquella trobada general, començava ja al mateix restaurant de l’Andria, quan els de la nostra promoció vam perllongar espontàniament la sobretaula del dinar general. Va ser un cop cantat en comú el “Cant dels Adéus”, quan la majoria de companys de la resta d’altres cursos ja s’havien acomiadat, deixant el restaurant. En aquesta sobre-sobretaula tocava preparar el que quedava de llarga tarda, centrada (¡com som els homes!) en com gaudir de la barcelonista final de la Champions.

Penya Barcelonista -Invitació d' Ermengol PUIG

El cas és que, en els dies anteriors de preparació, havíem quedat en dormir i esmorzar a la Residència de la Sagrada Família, al final del passeig de la Seu. La causa potser determinant d’aquesta decisió havia estat l’escassetat d’habitacions que quedaven a un mateix hotel de la ciutat per a tanta gent com érem nosaltres, degut a un esdeveniment esportiu d’aquell cap de setmana a la Seu. També cal afegir que enguany, aprofitant la trobada general, a la nostra promoció se li havien unit dos “germans grans” especials per a nosaltres: dos antics auxiliars que ens havien vigilat per a que estudiéssim a la vetlla (sala d’estudi), per comptes de llegir tebeos, i dormíssim i deixéssim dormir al dormitori, però també que ens havien ajudat simplement amb el seu afecte callat, fent d’això: de germans grans senzillament. Parlo del Francesc Ribes i del Lluís Fornons amb qui, acompanyats de les seves respectives dones, vam poder compartir també aquesta segona part de la trobada. Contrastant amb l’esmentada escassetat d’habitacions en els hotels habituals de la Seu, hi havia habitacions de sobres a la Residència de la Sagrada Família, antic noviciat de les monges d’aquest ordre, actualment sense novícies (algú va dir que quina llàstima!). La germana Tomasa, “jefa” de les poques monges que hi ha, la majoria amb molts anys a l’esquena, però molt atentes, sempre alegres i amb una vitalitat envejable, ens va atendre molt bé en tot moment i amb un bon humor i paciència inesgotables. Fins i tot ens havia preparat amb tot el carinyo probablement barcelonista una sala amb taules, cadires i un vell televisor, per a veure la final de la Champions com a casa nostra; però del proveïment de menjar i beure, ens va dir, ens en havíem de cuidar nosaltres mateixos. Un soci, però, de la penya barcelonista de la Seu ens va oferir veure el partit al seu local social, amb una pantalla grandiosa, com de cine, i amb molt bona imatge, d’alta resolució, així com amb servei com a mínim de bar. A tot això cal afegir-hi l’ambient enfervorit d’una penya blaugrana, sense limitació dels decibels com potser hauria estat el cas (moralment al menys) a la residència de la Sagrada Família. I, per arrodonir-ho tot, el Barça va proporcionar tota l’emoció d’una de les seves grans victòries antològiques.

Acompanyats pels espetecs dels petards de celebració d’aquesta victòria, tornàvem la majoria a la residència a passar la nit. Les habitacions hi tenen un cert aire monacal: austeres, sense tele, de llits separats i amb decoració estrictament religiosa, per exemple amb una representació de la Sagrada Família de molt bon gust i, en qualsevol cas, prou espaioses, amb armaris grans empotrats i un quarto de bany amb banyera o dutxa i fins i tot amb bidet.

L’endemà, diumenge, a les 9, ens retrobàvem al menjador per prendre l’esmorzar, més aviat discret, però correcte, que al menys a mi em recordava l’esmorzar dels diumenges al seminari. Després de passar comptes amb la germana Tomassa, vam fer una breu visita a l’església de la mateixa residència, tan plena d’art contemporani del bo, farcit de simbolismes; també alguns en van provar l’acústica, comprovant la seva bona aptitud per a la música religiosa. A continuació vam anar acabant de deixar lliures les habitacions, per agafar els cotxes que, molt amablement, ens havien deixat aparcar dins del recinte enjardinat de la residència, una illa de pau, frescor i verdor, al mig de la ciutat.

Com a primera destinació de visita turística del dia, vam fer cap al poblet d’Estamariu (nosaltres el recordàvem més aviat com a Estimariu), on hi havíem estat més d’un cop de passeig o d’excursió en els nostres dies de seminari. Vam poder recordar la rusticitat de les cases d’aquests poblets vora la Seu, avui però unes cases la majoria polides i renovades com a primeres o segones residències de gent segur que ja ni pagesa ni ramadera. El que no havia canviat gaire amb el temps era l’ampla vista sobre la vall del Segre, amb Alàs en primer terme i la Seu més enllà i, una mica difuminada per una lleugera calitja, la imponent muralla del Cadí al davant, a l’altre costat del riu.

En deixar Estimariu, algunes ovelles esgarriades no van fer cas del Bon Pastor (el Josep Maria Benseny) i van voler anar una mica per les seves, a Bescaran i Aristot. Però, al final, van tornar al ramat, que van retrobar al camí de la següent destinació programada: el santuari de Bastanist, destinació també d’alguna que altra excursió de tot el dia en els anys de seminari, des del poble de Martinet. La carretereta que surt d’aquest poble cap a Bastanist transcorre en part per entremig d’un bosc ufanós ple de vida.

Esglèsia de Bastanist.
CLICA A LA FOTO I ACCEDIRÀS A L'ÀLBUM

Però el que pels ulls és tan bonic, pels pobres cotxes no ho és tant: la carretera es va espatllant progressivament a cada quilòmetre: cada cop els clots hi són més abundants i més grossos i, a més a més, la carretera es va estrenyent cada cop més. Al final havia esdevingut tan estreta, que era un problema quan un es trobava amb els no pocs cotxes que tornaven en sentit contrari. Això va acabar provocant-nos un petit disgust en forma de rascada d’un dels nostres cotxes amb un dels cotxes amb que ens vam creuar. Però aquest disgust no va impedir d’haver gaudit de l’entorn del santuari de Bastanist, amb la seva fresca boscúria de primavera i amb les impressionants parets gegantines del nostre vell conegut Cadí gairebé a tocar.

Cap a les 2 de migdia teníem reservada taula al restaurant Bellavista de Bellver de Cerdanya, que encara ens calia localitzar amb exactitud. Abans teníem programat visitar el nucli antic de Bellver. Per tant, cap allà es dirigiren els nostres cotxes. Un cop aparcats a la part baixa de Bellver, vam anar pujant cap a la part vella del poble cenyida per la seva antiga muralla, per carrers empedrats i cases també de pedra antiga. Arribats al punt més alt, al costat mateix de l’església, se’ns va obrir novament la vista de la vall del Segre en aquest tram, vertebrada entorn del riu ja prou cabalós aquí, amb un paisatge mig urbà, mig de muntanya ceretana. Apart d’aquests romanticismes, també vam poder localitzar des d’aquell punt elevat el lloc on es trobava el nostre restaurant exactament i com calia anar-hi amb els cotxes.
Restaurant Bonavista  (Bellver de Cerdanya)


La costeruda pujada a la part alta de Bellver i la localització del restaurant a vista d’ocell van acabar d’obrir la gana del tot. Per això, en un moment hi vam ser, al restaurant. I gràcies a un bon menú (de bona relació qualitat/preu a més a més), la gana va donar pas a les ganes de parlar de tots els temes imaginables: des de l’etern “monotema”, fins a profundes qüestions de filosofia d’alta volada. ¡Quins efectes pot tenir la panxa plena!

Un tema, però, aquest sí realment transcendent, no hi podia faltar, com al final de cada trobada anual: ¿on fem la nostra trobada l’any que ve? El Pérez ja l’any passat per telèfon havia llençat la proposta de trobar-nos a Roma, el seu poble actual. Ara, concretant detalls, proposava agafar un vol de baix cost (tan més baix com més gran fos l’antelació de la reserva, com tothom sap), en combinació amb un allotjament en una de les moltes residències romanes de monges i frares de l’estil de la de la Sagrada Família, que, segons ens comenta ell, també a Roma s’han anat reconvertint en aquest tipus de residències per falta de vocacions. Puc donar fe, per haver-ho comprovat personalment, de que, com a mínim, una cosa la tindríem assegurada en la persona del company Pérez: un bon agent de viatges en el lloc de destinació, i un guia turístic molt bon coneixedor del seu poble, Roma, pel que fa a racons, de vegades insospitats, on s’amaga molt d’art de totes les èpoques de la història, i també racons on es concentra l’animació de la vida tan diürna com nocturna. Podria ser tot un cap de setmana, volant potser ja un divendres a la tarda, per tornar el diumenge també a la tarda, amb dues nits de allotjament monàstic (o no).

Amb aquesta vital qüestió posada damunt la taula de la sobretaula, ja cadascun ens en vam anar poc a poc cap a casa, uns a Mallorca, altres a Roma i altres una mica més a prop. Per l’any vinent, però, ja podeu anar pensant en la proposta de Roma i, si no us acaba de fer el pes o hi veieu massa problemes de logística, també podeu anar pensant ja en altres possibilitats.

Arcadi PEJUAN

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada